El problema, l’autèntic problema és no saber quin és el problema. El problema no és l’atur, ho és que hi hagi gent que no tingui accés a uns recursos que són de tots. Que el petroli s’acabi no és el problema, ho és que encara avui no ens haguem convençut que no hauríem d’anar amb el cotxe enganxat al cul. El problema no és que no hi hagi vivendes per tothom, el problema és que facin fora la gent de casa seva, mentre els bancs no saben que fer amb tots els habitatges buits que tenen. El problema no és que no hi hagi diners, ho és una distribució tan desigual de la riquesa, que fa que sembli que no hi ha diners quan a alguns els surten per les orelles. Que el problema que tenim és tècnic ens diuen; que ha de ser solucionat per tècnics. És fals. Decidir qui ha de pagar els plats trencats no és mai un problema tècnic. És un problema principalment de dignitat, de respecte i, sobre tot, de justícia. I la dignitat, el respecte i la justícia són al terreny de l’ètica i, en
Un dels lemes més repetits des del 15 de Maig del 2011 ha estat aquest: “li diuen democràcia però no ho és!”. La idea subjacent és la següent: Existeix una democràcia ideal, que no es correspon amb això que ara mateix tenim, tot i que hi hagi qui digui que sí que ho és. La solució doncs als nostres problemes polítics és: més democràcia. Hi ha però un plantejament més trencador que aquest i que no sembla del tot descabellat. Imaginem el següent lema alternatiu: “Li diuen democràcia i sí que ho és!”. És a dir, la democràcia és precisament això que tenim...si no ens agrada és el nostre problema. El primer plantejament implica creure que existeix una possibilitat teòrica, una situació ideal però alhora possible, a la que es pot arribar. Això té algunes implicacions com ara acceptar que existeix alguna cosa així com un poble amb una voluntat general , la qual cosa no és tan trivial com pugui semblar. El nostre problema en tot cas és que no hem estat capaços de portar aque
