Subs

Subscribe to our mailing list

* indicates required

dijous, 27 d’octubre de 2011

El sou dels polítics

Un dels temes recurrents que provoca malestar entre la població és el sou dels polítics: Si es mereixen el sou que guanyen, qui ha de decidir els seus salaris, si és just que un diputat cobri aquesta o aquella quantitat, si està justificat que el president d’un Govern Autonòmic cobri més que el del Govern Central o que alguns membres de l’equip de govern d’un Ajuntament s’apugin el sou ni que sigui un euro sobre els seus immediats predecessors, especialment en uns temps que ens diuen que són de crisi i en els que s’intenta convèncer a tothom de la necessitat de fer sacrificis.

Totes les activitats humanes tenen una sèrie de béns intrínsecs, essencials, que fan que aquella activitat sigui el que és. Aquests béns han d’estar al centre de les motivacions de qualsevol que es dediqui a l’activitat que sigui i quan els motius d’algú són uns altres podem parlar de corrupció d’aquesta activitat. No entrarem a discutir quins són els béns essencials de la política, però definitivament fer guanyar més o menys diners a qui s’hi dedica no sembla que hagi de ser un d’ells.

Penso que la de polític és una de les dedicacions més importants a les que un ciutadà pot consagrar part del seu temps, el seu esforç i en general el seu talent. Precisament per això considero que no ens podem permetre el luxe de que algú tingui ni tan sols la temptació de dedicar-se a la política per raons que no siguin els béns intrínsecs de la mateixa, com per exemple: pel sou que cobrarà o per allò que en traurà. O que es plantegi fer-ho només “si no ha de perdre diners”. Algú que es vulgui dedicar a la política, a qualsevol nivell, no ha de voler treure’n res, a banda de la satisfacció personal, l’honor i el reconeixement per haver servit amb més o menys encert al seu poble (que no som de pedra i alguna cosa hem de guanyar, no crec en l’altruisme absolut). D’aquest tipus han de ser les aspiracions màximes i úniques que hauria de tenir algú que es vulgui dedicar a la política sense corrompre-la.

És evident però que les persones necessitem uns recursos materials per viure dignament, també aquells que vulguin dedicar-se a la política des de les institucions. No seria pas una bona opció que els polítics no cobressin, per que això limitaria l’entrada a les institucions només als que econòmicament s’ho poguessin permetre. Sembla obvi que els polítics amb una dedicació significativa han de tenir un sou i aquest sou ha de ser digne.

Les preguntes aleshores són ¿qui l’ha de decidir i amb quin criteri? Crec que, decideixi qui decideixi i sigui quin sigui el criteri, és important que el sou d’un polític li garanteixi un nivell de vida digne, però alhora ha de ser coherent amb la realitat social* que els ciutadans li hagin encarregat gestionar i millorar i ha d’anar lligat d’alguna manera a com gestioni i a com millori aquesta realitat.

Respecte a l’argument de que als “més vàlids” no els interessaria entrar en política si el sou no fos prou atractiu comparat amb els sous que ofereix la gestió a l’empresa privada, he de dir que, seguint el raonament d’abans, en cap cas consideraria que algú és vàlid per ocupar ni el càrrec polític més humil, si el sou fos per a ell el motiu que el fes decidir. Si el que ha cobrar és tan important per a ell, aleshores és que no és vàlid per la política. Considero que la política és tan important que em sembla un argument d’una banalitat intolerable. Ni el salari legal a rebre mentre duri el “contracte” amb els ciutadans, ni l’”alegal” que molts polítics sembla que reben després d’alguns ciutadans “agraïts”, ni l’il•legal que alguns s’asseguren per “altres mitjans” no poden ser de cap manera un factor que faci decidir algú a dedicar-se a la política.



*Nota: Es important, per fer-nos una idea de la realitat social que gestionen els nostres polítics, no oblidar unes xifres concretes: 1. El Salari Mínim Interprofessional, el que se suposa que és la mínima retribució que pot rebre per llei una persona per un treball a jornada completa i que li hauria de permetre viure dignament, és a Espanya de 641,40 €/mes per al 2011. 2. El salari promig, que segons les darreres dades espanyoles del 2009 és de 1858 €bruts/mes pel conjunt d’Espanya i 1982 €/mes per Catalunya i 3. El salari més freqüent, el que cobra el major nombre de persones, que segons el propi Govern és a Espanya de 15500 €/any, que vindrien a ser uns 1000 €/mes, després dels impostos que serveixen, entre altres coses, per pagar els sous dels polítics.

La llista més votada

Potser una de les preguntes més formulades durant les setmanes posteriors a unes eleccions ajustades és aquella que ens qüestiona sobre si qui ha de governar necessàriament és “la llista més votada” o no. Es fan enquestes, debats i tertúlies, als mitjans i al carrer, on cadascú diu la seva. Els partits polítics i els seus simpatitzants es posicionen, normalment en funció del que els interessa segons els resultats que hagin obtingut. Els arguments normalment pivoten entorn d’una suposada dialèctica legalitat/legitimitat. És aquesta una disjuntiva vàlida en molts casos de la vida. Efectivament no sempre allò que és legal és també legítim i de vegades allò legítim va contra la llei. No crec que sigui aquest el cas de “la llista més votada”.

En primer lloc, per que la pugna entre legalitat i legitimitat (moral, s’entén) només té sentit quan qui fa la llei i qui la desafia en nom de la legitimitat són subjectes diferents. Aquesta no seria precisament la circumstància que es dóna quan qui es queda legalment fora del govern sent “la llista més votada”, forma part del mateix subjecte que té la potestat legal de modificar la llei per tal de fer-la més legítima, si és que es considera que no ho és, i no ho ha fet.

I en segon lloc, per que l’essència d’una democràcia representativa com la nostra és el fet que els membres de les institucions representen els interessos dels ciutadans que els han votat. Per això, qui acaba governant és aquell que obté el suport dels representants de més ciutadans i no qui obté més vots directament a les urnes. Si no s’està d’acord amb això deu ser per que no es creu veritablement en l’essència de la democràcia representativa i s’és partidari d’un tipus de democràcia més directa. Això no seria pas dolent, si no fos per que absolutament tots els nostres polítics es passen la vida intentant fent-nos creure que, efectivament, ens representen.

Així doncs, esgrimir en aquests casos la legitimitat contra la legalitat, o bé no té sentit o bé deslegitima la democràcia representativa en front d’una de més directa. Serà que molts estan més a prop del 15M del que es pensen?

“Indignats”: Què està passant?

Tal com jo ho veig, la majoria de crítiques que reben els anomenats “indignats”, són una mostra de que molta gent no ha entès massa bé què està passant, incapaços de sortir dels esquemes d’un sistema que s’ha mostrat incompetent per assolir els objectius del que hauria de ser una societat feliç. Deixant de banda arguments que s’autodeslegitimen, com els que acusen els “indignats” d’abraçar una tendència política determinada i no “representar” la societat, el principal eix d’argumentació mínimament seriòs contra la protesta, des de posicions que fins i tot es consideren properes a l’esperit general del moviment, és el que critica que encara no hagin sortit “propostes concretes”. Aquest argument peca de no haver entès l’autèntica essència del moviment. La força de l’anonimat, la potència d’una multitud que es nega a ser identificada i la indefinició formen part precisament del que fa aquest moviment diferent d’altres mobilitzacions recents (no a la guerra, vivenda digna, no a Bolonya, etc), que tot i estar dotades en certa manera d’algun d’aquest elements, estaven clarament acotades en el temps, en l’espai, i sobre tot en els objectius i els lemes, i si bé això les feia ben concretes, al mateix temps les feia molt vulnerables.

El moviment de protesta indignat que ara es concentra a les places de moltes ciutats no pot donar solucions concretes a problemes concrets que pateix la nostra societat, per que considera que aquests problemes concrets deriven directament d’un problema estructural i que per tant no n’hi ha prou amb “propostes concretes”. Les propostes concretes ja hi són, tots les coneixem, el que indigna és que si no s’apliquen és per que en el centre de l’interès dels que haurien d’aplicar-les no està el demos (el poble, el barri) si no els oligos (els pocs) que ostenten el ploutos (la riquesa).
L’autèntic pivot sobre el que gira aquest moviment és doncs la indignació de moltes persones i el màxim nivell de concreció al que pot arribar és mirar d’identificar i fer explícites les causes comunes d’aquesta indignació que sembla estructurar-se entorn a tres pols:

1. Una “democràcia” representativa que no és representativa. Degut al sistema electoral no és ja que la majoria governi a la minoria, si no que la minoria més gran governa i imposa els seus criteris a la resta de minories, que de fet són la majoria de persones, una resta de minories que, de facto, tenen la seva entrada vetada. És a dir que la gran majoria de ciutadans, els que no pertanyen a la minoria que mana, estan indignats per que no poden sentir-se representats.

2. Una “democràcia” parlamentària que no és parlamentària, en la que el parlament no funciona com un lloc on es va a parlar, en el sentit fort del terme, si no com un mercat de negociació entre els interessos dels partits i dels seus aparells. Un parlament en el que hi ha un grau d’absentisme inacceptable i en el que tots els partits aspiren a una majoria absoluta que faci innecessària la funció democràtica del parlament, o, en el cas de no aconseguir-la, a pactes “estables” entre partits que igualment facin innecessària la funció del parlament en ares d’una “governabilitat” que passa per sobre del debat i el diàleg, mostrant així la poca convicció democràtica dels partits. Un sistema en el que no hi ha una autèntica separació de poders i en el que el poder executiu s’erigeix en poder legislatiu i el legislatiu en judicial, el qual acaba influint sobre l’executiu, tancant així un cercle viciós encaminat a difuminar les responsabilitats de decisions que de tota manera no es prenen democràticament.

3. Una “monarquia parlamentària”, en la que l’autèntic “monarca” és el poder econòmic. Els motius d’indignació assenyalats vénen a convergir en un punt que penso que és la clau de volta del problema: Les grans decisions són preses en realitat per qui té el poder econòmic, i en tot cas per defensar els seus propis interessos, amb un grau de corrupció a tots els nivells de la política que ratlla l’esperpent. És a dir, el poble està indignat per qui pren les decisions.

Aquests tres pols, a més, estan interconnectats, formant una estructura complexa que es retroalimenta i s’autoprotegeix, de manera que és pràcticament impossible mossegar-la. Els mitjans de comunicació o inclús el sistema educatiu ens fan veure una realitat socio-política categoritzada d’una determinada manera i així s’entén que siguem incapaços d’entendre un moviment sense un líder, sense unes propostes concretes, sense unes demandes concretes, sense uns límits temporals, sense un lema identificable, sense una estructura jeràrquica. Per això aquest moviment de protesta ciutadana fa tanta por, per la seva indefinició que el fa difícil de controlar si no és amb violència. Una violència per altra banda injustificable, donat l’esperit manifestament pacífic de la protesta, si es vol mantenir al menys l’aparença de que vivim en un estat que se suposa de dret.

En definitiva, el moviment dels “indignats” hauria de jugar el paper de guspira que porti a la societat a veure que és necessari un canvi radical vers un sistema més democràtic, i això no implica per al moviment fer propostes concretes sobre com hauria de ser la societat, per que precisament al que aspira és a que aquestes propostes concretes, siguin les que siguin, puguin ser elaborades, aprovades i portades a terme, a diferència del que passa ara, pel conjunt de la població, en el que hauria de ser una autèntica democràcia, veritablement representativa de tots els sectors de la societat i amb un grau més alt de participació ciutadana. Per això seria un error que del moviment sortissin propostes massa concretes, que no reflectirien més que els desitjos de qui les fa, o com a molt dels que en aquell moment constitueixin l’assemblea que les aprovi. Les demandes que surtin del moviment haurien de limitar-se, i no és poca cosa, al que realment uneix a totes i a tots els ciutadans indignats: el desig d’una democràcia de veritat.

De moment s’està posant de relleu el què (democràcia amb majúscules), el qui (nosaltres, tots) i el quan (ara). Respecte al com arribar-hi, fóra injust exigir als ciutadans indignats un grau més alt de concreció i d’eficiència en uns dies que la que s’exigeix als que han fet de la política una professió en més de 30 anys. Pensar en “com acabarà això” denota novament una mirada des d’un paradigma que entén la vida com una successió discontínua de capítols aïllats, que comencen i acaben, dels quals es pot fer un balanç quantitatiu per avaluar-ne l’èxit o el fracàs. Però la vida és un continu, i així com és difícil de dir quan va començar a germinar aquest moviment, si el 15 de Maig del 2011 o el 1978 o el 1975 o el 1939, crec que no es pot dir quan acabarà, i per tant serà difícil avaluar-lo quantitativament. La gent marxarà de les places, i això marcarà per al pensament ortodox el final d’aquest capítol, però la vida continuarà, i les coses seran diferents de com haurien estat si un grup de ciutadans anònims no haguessin decidit quedar-se acampats, fins a ser multitud, a una Plaça de Madrid, o això espero.

dijous, 1 de setembre de 2011

Pseudociències


INTRODUCCIÓ
Abans que res s’ha d’aclarir que aquesta entrada no tracta sobre l’ètica dubtosa de les multinacionals farmacèutiques, un debat que seria molt interessant però sense dubte molt més complicat. El tema doncs són les pseudociències i en què es diferencien del que anomenem ciència, concretament des del punt de vista ontològic (el que és, el que hi ha al món, independentment de nosaltres, de qualsevol subjecte i de qualsevol consciència) i epistemològic (el que nosaltres coneixem del món, com ho coneixem i com ho justifiquem). No es pretén aquí debatre sobre la ciència des del punt de vista ètic (el que considerem, i per què ho considerem, que està moralment bé o malament), ni el político-social, l’ideològic, ni del mal ús que les multinacionals puguin fer de la ciència.
Veurem què són el que anomenem pseudociències, perquè no funcionen, o millor dit, per què el més raonable és creure que no funcionen i per què sembla que funcionin, és a dir, per què tanta gent se sent atreta i està disposada a dedicar el seu temps, els seus diners i, el que és més greu en el cas de les anomenades medicines alternatives, a arriscar la seva salut amb pràctiques de les que és clarament més raonable pensar que, objectivament, no funcionen.
Un concepte sobre el que m’agradaria assentar tota l’argumentació és el de coherència. És coherència el mínim que es pot exigir en un debat seriós sobre qualsevol tema. La coherència s’ha de mantenir tant dins del propi discurs com entre el nostre discurs i la nostra conducta quotidiana.


QUÈ ÉS LA CIÈNCIA?
Comencem per intentar definir, al menys per sobre, què és la ciència. Bé, això no té una resposta senzilla i de fet és una de les qüestions que ha ocupat els filòsofs de la ciència durant anys. Definir en què consisteix l’activitat científica, quins han de ser el criteris de demarcació, és a dir definir els límits que configuren allò que anomenem ciència, ha estat i és una de les tasques centrals de la filosofia de la ciència, però podríem dir que no hi ha una sola definició “correcta”.
De tota manera, i per poder continuar sense córrer el risc de caure en ambigüitats és convenient delimitar l’ús que es pensa fer dels termes. Per començar s’ha de dir que quan habitualment parlem de ciència ens referim a diferents coses:
  • Al procés pel qual adquirim coneixement, una comprensió racional de la realitat, de les coses del món i del seu ordre.
  • Al cos de coneixement així adquirit. L’adquisició d’aquest coneixement, per ser anomenat “ciència” ha de ser obtingut mitjançant el que anomenem “mètode científic” que consisteix bàsicament en la formulació de conjectures i la contrastació d’aquestes en front de la realitat.
  • Finalment parlem de ciència també per referir-nos a la comunitat de persones i institucions que es dediquen a aquesta activitat i la seva estructura social i econòmica .

Dir això comporta assumir uns pressupòsits:
·      Que existeix una realitat
·      Que aquesta realitat està ordenada
·      Que podem conèixer, fins a cert punt, l’ordre d’aquesta realitat, o de parts d’ella.

La nostra conducta quotidiana, el que fem tots cada dia és coherent amb aquestes premisses. No acceptar-les comporta uns problemes en els que no entrarem a fons, però que principalment són el solipsisme (creure que la meva pròpia consciència és la única que existeix) i l’escepticisme radical (creure que no ens és possible adquirir coneixement del món). De tota manera tampoc sembla ser massa coherent parlar de ciència si no s’accepten aquestes premisses.
En general doncs podem dir que quan parlem de ciència ens referirem bàsicament a una manera de veure el món en la que prevalen la raó i la observació i a una metodologia caracteritzada per un esperit crític, compromesa amb la contrastació constant del seus enunciats mitjançant l’observació i l’experimentació, un compromís que comporta una disposició a descartar les conjectures que no superin les proves de contrastació.
Òbviament una conseqüència d’aquest plantejament és una eterna provisionalitat dels enunciats científics, ja que en cap cas podrem arribar a una certesa absoluta en les nostres afirmacions, donat el caràcter inductiu d’un procés en el que les nostres conjectures amplien la informació respecte a allò que podem comprovar.

Dos nous pressupòsits s’han de tenir doncs en compte:
                El concepte de veritat com a correspondència (amb la realitat).
                El coneixement deslligat de la noció de certesa.

És a dir, que és el grau de correspondència amb la realitat el que ens donarà una idea del grau de validesa de les nostres conjectures. Una realitat que hem acceptat que existeix i de la que en podem conèixer parts, al menys fins a cert punt.
Per altra banda la noció de coneixement lligat a una certesa cartesiana ens porta directament a un escepticisme radical respecte del coneixement, que no es correspon amb el que habitualment entenem per “conèixer”, un concepte de coneixement que assumeix una dosi d’incertesa acceptable, que satisfà les nostres necessitats vitals.
Una altra característica del coneixement entès i obtingut d’aquesta manera és el seu caràcter acumulatiu i holístic en el sentit que les teories més assentades es van acumulant, recolzades per evidències provinents de moltes fonts, formant així un esquelet articulat que fa que no sigui fàcil modificar un sol aspecte sense alterar-ne d’altres. Així la biologia, la farmacologia, la química, la física, etc, han de ser compatibles entre elles, han de ser coherents, com un tot. Normalment no es pot canviar un postulat de la química sense que afecti en algun aspecte per exemple a la biologia.
De fet el mètode científic així entès no és massa diferent, en essència, del nostre mode de raonar i de la nostra conducta quotidians. Quan ens trobem davant d’un fet sobre el que ens podem fer una pregunta o que ens suposa un problema que volem, que ens interessa resoldre i ens pot interessar per simple curiositat o per supervivència, el que fem és formular una conjectura i després mirar de contrastar-la empíricament, és a dir mirar de saber fins a quin punt la nostra conjectura, la nostra teoria, és vertadera, i entenem això com a “quin grau de correspondència manté la nostra conjectura amb la realitat”. Si el grau de correspondència satisfà les nostres necessitats, mantenim la conjectura com a provisionalment vàlida, “fins que no es demostri el contrari”. Si pel contrari el grau de correspondència no és prou bo, senzillament descartem la conjectura i en formulem una altra, amb l’expectativa que sigui millor que l’anterior. El fet de descartar una conjectura constitueix també coneixement, i així ho entenem quan diem allò de “aprendre dels errors”. És així com funcionem, és una qüestió evolutiva, és a dir, de supervivència. És la manera que tenim els humans de conèixer el món, o com a mínim de conèixer de forma aproximada les parts del món que ens interessen per augmentar les nostres probabilitats de supervivència.
Per exemple, tots hem cregut, quan som nens, que els Reis Mags existeixen. Estem convençuts de que és vertadera la següent afirmació: “hi ha tres personatges, anomenats “Reis Mags d’Orient” que durant la nit que va del 5 al 6 de Gener de cada any reparteixen regals a tots els nens del món”, és a dir que creiem que es correspon amb un fet de la realitat. Tenim aquesta creença. A mesura que ens anem fent grans i per tant acumulem més coneixement dels fets del món, veiem que aquests no són coherents amb l’afirmació sobre l’existència dels Reis Mags (com és possible que reparteixin tants regals en tan poc temps? Com saben exactament el que vull? Com és que fan la cavalcada alhora a tots els pobles?...) Cada cop dubtem més de la nostra creença. Aleshores, tot i el nostre desig interessat de no saber, el nostre desig instintiu de conèixer fa que comencem a buscar activament evidències empíriques que la confirmin o desmenteixin. Així preguntem als nostres amics, espiem els nostres pares, etc, fins que finalment arribem a la conclusió, contrastada empíricament, de que la nostra conjectura era falsa, i aleshores no ens queda més remei, per traumàtic que sigui, que canviar-la per una de nova, en aquest cas: “Els Reis són els pares”. Sí, és una conjectura molt menys espectacular i menys romàntica, però sembla definitivament més realista i més vertadera, això no fa però que la quantitat de persones adultes que no s’ha comportat així, és a dir, de manera científica, respecte a aquesta creença, sigui pràcticament nul·la, la qual cosa no vol dir que no seguim practicant el ritual cada any, la diferència és que sabem que és un ritual, sabem la veritat. Seria titllat de boig algú que, arribat a la seva edat adulta, preferís seguir creient que els Reis Mags existeixen, en comptes d’acceptar l’explicació més raonable del fenomen.
Existeixen infinits exemples quotidians del raonament científic del que l’espècie humana està dotada. Imaginem la següent situació: anem a visitar a un amic i en arribar a la porta de casa seva truquem al timbre. El resultat de la nostra acció és que ningú obre la porta. Davant nostre s’obren un cert nombre d’hipòtesis que expliquen aquest resultat: 1. El nostre amic no ha sentit el timbre, 2. El nostre amic no hi és. Tot i que no tenen per que ser les úniques conjectures possibles, sí que semblen les més probables, i el que fem, el que fa tothom, és, d’entrada, tenir en compte aquestes opcions. Sigui com sigui, el que fem normalment en aquesta situació és intentar confirmar alguna de les opcions que ens hem plantejat, i amb aquesta intenció tornem a trucar, per descartar la hipòtesi nº 1 (tot i que mai podrem trucar tantes vegades com per descartar amb total “certesa” la conjectura nº1, induïm que si després de trucar n vegades ningú ha obert la porta, tampoc la obrirà ningú després de trucar n+1 vegades). Si no contesta després d’haver trucat un nº raonable de vegades, considerarem que el més probable és que el nostre amic no hi sigui. En tot cas ajustarem la nostra conducta a això que ara sabem i marxem. És així com actuem normalment. En la situació plantejada ningú mentalment normal es quedaria, prima facie, indefinidament trucant al timbre, per la senzilla raó de que no té una certesa absoluta. Les coses en ciència no tenen per que ser massa diferents.
Queda clar doncs que el pensament científic així entès és el que apliquem en la nostra vida quotidiana quan el que volem és adquirir un coneixement proposicional, ni que sigui incomplet, de certes parts del món. L’únic que fa la ciència contemporània aleshores és mirar d’aplicar aquesta mateixa metodologia d’una manera sistemàtica i meticulosa, emprant aparells de mesura, eines metodològiques i/o instruments de càlcul per afinar la validesa de les nostres hipòtesis i per tant augmentar més les nostres probabilitats de supervivència.
Insistim en que la discussió aquí no és l’ètica de la ciència, no ens estem preguntant (aquí) per una valoració d’ordre moral dels objectius o de l’ús o del mal ús que puguin fer del mètode científic els òrgans de poder de la nostra societat o certes persones per defensar els seus interessos particulars.
La deducció de prediccions a partir de les nostres hipòtesis, que després comprovarem empíricament, a més de ser un dels usos pràctics que li donarem al nostre coneixement, és la manera habitual de contrastar aquestes hipòtesis. Òbviament mai podrem efectuar tants experiments com casos possibles puguin haver de les nostres conjectures, donat el seu caràcter inductiu, i per tant mai podrem confirmar amb certesa absoluta, cartesiana, les nostres conjectures, però sí que podrem atribuir un nivell raonable de contrastació en funció de la càrrega d’evidència empírica que aconseguim, que doni suport a la conjectura.
Un factor molt important a l’hora de la contrastació empírica de les hipòtesis, tot i que no definitiu, com res en ciència, és l’acceptació per part de la comunitat científica. Quan un científic formula una conjectura i obté unes dades experimentals que li donen suport el que fa és sotmetre-ho tot a la crítica de la comunitat científica, de manera que tothom pugui intentar reproduir l’experiment i fer una crítica de la conjectura. És molt normal que la manca de reproductibilitat d’un experiment porti a descartar-lo. En aquest sentit els sistemes de publicació científica suposen una eina molt útil. Així actualment la manera més lògica de validar una hipòtesi científica i les dades que li donen suport és publicar articles científics, per tal que la resta de la comunitat científica col·labori en la seva contrastació.
Que els laboratoris farmacèutics paguin als metges per receptar determinats medicaments, que els recursos de recerca es dediquin majoritàriament a temes militars per que el negoci de la guerra és econòmicament interessant, que hi hagi malalties oblidades per que només afecten als pobres o la conveniència de deixar que Monsanto faci el que vulgui amb els aliments transgènics, són qüestions ètiques, polítiques o socials, sobre les que podem discutir i sobre les que segurament molts estaríem d’acord en condemnar, però no són epistemològiques ni ontològiques i aleshores els argumentaris han d’anar per altres camins, tot i que penso que la millor manera d’afrontar les parts factuals d’aquestes qüestions seria també el mètode científic: Formular conjectures i contrastar-les en front la realitat...que això no sempre sigui fàcil segueix sent un altre tema.

QUÈ ÉS LA PSEUDOCIÈNCIA?
De la mateixa manera que és difícil donar una definició de ciència, no és gens fàcil definir amb precisió el concepte de pseudociència.
Es podria dir que, igual que quan parlàvem de ciència es destacava la denotació de diferents referents, al parlar de pseudociència passa una cosa semblant. Així, mitjançant el nom “pseudociència” ens referim, per una banda a un determinat cos de pensament, a un conjunt de metodologies i sistemes de justificació i a la comunitat de proponents de la disciplina.
Novament és convenient però delimitar quin ús farem del terme “pseudociència”. En aquest sentit Alan Sokal proposa el terme per referir-se a aquells conjunts de pensaments i els arguments justificatius que les acompanyen, que tenen les següents característiques:
a)      Fa afirmacions sobre fenòmens reals o suposats, o sobre relacions causals reals o suposades, que la corrent dominant de la ciència considera justificadament del tot inverosímils.
b)      Pretén recolzar aquestes afirmacions mitjançant arguments o dades que no compleixen els requisits lògics i probatoris de la ciència dominant.
Cal destacar aquí el terme “justificadament”. El rebuig per part de la “ciència dominant” no es dóna per raons arbitràries si no que és, òbviament, de forma justificada. Normalment aquest rebuig es deu les següents raons:
1.       Les dades aportades són espúries, estan mal manipulades o no són convincents.
2.       Les conjectures proposades impliquen moltes conseqüències a nivell observacional que no concorden amb les dades científiques ja confirmades.
3.       Aquestes conjectures entren en conflicte amb teories científiques comprovades que formen part d’edificis teòrics prou sòlids que fan que existeixin bones raons per pensar que aquestes teories són vàlides.
4.       En molts casos s’auto-atribueixen injustificadament l’estatus de “ciència” i apel·len a descobriments de les ciències avançades com la teoria de la relativitat o la física quàntica per donar credibilitat a les seves afirmacions, però sense acceptar amb rigor les seves metodologies.
5.       Fan servir arguments irrellevants per defensar les seves afirmacions, com per exemple el de l’antiguitat d’una pràctica.

El que sí que es pot dir clarament és què els manca a les pseudociències respecte a la ciència genuina:
a)   L’esperit crític que capacita per, eventualment, descartar conjectures en el cas que es mostrin errònies.
b)      Un suport empíric robust.

Per Sokal, el fet que en molts casos es pugui distingir clarament entre la ciència genuïna i la pseudociència no justifica el que es pugui traçar una frontera rígida entre ambdues. Així es descartarien propostes com els “criteris de demarcació” o la noció de falsabilitat de Popper com a fonament per delimitar l’àmbit de la ciència. La proposta de Sokal apunta cap a un continu on se situaria la ciència ben assentada en un extrem (p.ex la teoria atòmica), a continuació la ciència puntera, encara amb poc suport empíric (p.ex. oscil·lació de neutrins), després el que anomena “ciència dominant però encara especulativa” (p.ex. la teoria de cordes), a molta distància la mala ciència (p.ex. la fusió freda) i al final, a l’altre extrem del continu, les pseudociències (homeopatia, astrologia, creacionisme i, tancant el grup, les religions).  



Tot i que no situem en un punt concret una línia de divisió, existeix una clara diferència entre les ciències ben assentades i les pseudociències, tant des del punt de vista metodològic com des del del grau de verificació empírica, igual que el fet que la temperatura sigui un continu no implica que no hi hagi diferència entre “calent” i “fred” o que no hagi diferència entre una muntanya de sorra i un gra de sorra.
Aquest plantejament és interessant també per que expressa bé la idea de la ciència com a quelcom no dogmàtic. No hi ha una barrera infranquejable, des del punt de vista teòric. Així qualsevol afirmació, fins i tot les provinents de les considerades religions, tenen l’oportunitat d’avançar cap a la credibilitat científica a través del continu epistemològic, amb la única condició que estiguin justificades, racionalment i empírica, no evidentment per tractar-se d’una revelació o un pur acte de fe.

PSEUDOCIÈNCIA I POSMODERNISME
És interessant comentar també la relació que s’observa entre pseudociències i posmodernisme, tal com la tracta Sokal al seu llibre “Más allá de las imposturas intelectuales”.
Per una banda, les pseudociències defensen que les seves afirmacions sobre la realitat, sobre el món natural o social, són objectivament vertaderes, la qual cosa els allunya clarament de les tesis posmodernistes, que neguen precisament aquesta idea i bàsicament defineixen la noció de “veritat” com a quelcom depenent del punt de vista subjectiu de cadascú.
De fet, la postura posmoderna es caracteritzaria, entre altres coses per alguna forma de relativisme (afirmar que quelcom és relatiu al subjecte, a una cultura o a una època determinada, és a dir que “tot val”, en funció del punt de vista). Així la veritat o falsedat d’afirmacions sobre fets del món estaria subjecte a un relativisme cognitiu (per exemple l’afirmació “els arbres existeixen” seria vertadera o falsa en funció de qui la digui, de quan la digui o d’on la digui), un relativisme que a més consideren supeditat a uns altres relativismes: el moral i l’estètic.
Si anem una mica més a fons, trobem que cadascun d’aquests tres relativismes, cognitiu, moral i estètic, es subdivideix en tres variants de relativisme: ontològic (respecte al que existeix), epistemològic (respecte a com coneixem el que existeix i al seu grau de justificació) i metodològic (respecte al mètode mitjançant el qual coneixem):



Són igualment vàlids(es):
Relativisme Moral
Relativisme Ontològic
Totes les veritats d’un judici moral.
Relativisme Epistemològic
Totes les justificacions d’un judici moral.
Relativisme Metodològic
Totes les mètodes de raonament moral.
Relativisme Estètic
Relativisme Ontològic
Totes les veritats sobre judicis estètics.
Relativisme Epistemològic
Totes les justificacions d’un judici estètic.
Relativisme Metodològic
Tots les mètodes de raonament estètic.
Relativisme Cognitiu
Relativisme Ontològic
Totes les veritats sobre la realitat.
Relativisme Epistemològic
Totes les justificacions sobre el que sabem de la realitat.
Relativisme Metodològic
Tots els mètodes de recerca de la veritat sobre la realitat.

Les postures relativistes en general acostumen a ser problemàtiques, especialment a l’hora de justificar la  falta de coherència d’aquestes postures amb la conducta quotidiana. A més d’això, és bastant comú la confusió entre diferents tipus de relativisme, i així són molt típics els arguments que confonen relativisme ontològic amb relativisme epistemològic (confondre el que hi ha amb el que sabem que hi ha) o el cognitiu amb el moral (confondre el que és veritat amb el que és bo o valuós per la humanitat).
Són tan típics com greus els errors d’argumentació que barregen en un mateix argument, per exemple, un judici sobre la validesa moral d’un fet (per exemple: la utilització que es fa de l’energia nuclear) amb una afirmació, en aquest cas ontològica, sobre si existeix o no en la realitat aquest fet (per exemple: el fenomen de la fissió); que considerem bona o dolenta la utilització de l’energia nuclear no te res a veure amb que existeixi un fenomen anomenat fissió.  Un altre exemple de confusió entre relativismes podria ser barrejar una afirmació epistemològica, o sigui, sobre si podem o no conèixer un determinat fet del món i com (per exemple: “el número exacte  d’ocells que es troben en aquest precís instant en vol en tot el planeta” és un fet del món que jo difícilment puc conèixer) amb que aquest fet existeixi en la realitat (és evident que hi ha un número exacte d’ocells que en aquest moment estan en vol, independentment de si jo el puc conèixer o no).
Aquesta tendència al relativisme és curiosament una de les característiques del posmodernisme que més atrau als pseudocientífics, sobre tot a l’hora de buscar arguments per justificar les seves postures intel·lectuals, la qual cosa peca d’una incoherència flagrant, ja que, de fet les pseudociències estan lluny dels plantejaments relativistes que propugna el posmodernisme, quan afirmen l’existència d’una determinada realitat, que té un ordre determinat i que a més és cognoscible (ells diuen que la coneixen).

PER QUÈ NO FUNCIONEN? (PER QUÈ EL MÉS RAONABLE ÉS PENSAR QUE NO FUNCIONEN?)
Les raons per les quals podem dir que una pseudociència no funciona són diverses, depenen de les afirmacions concretes que faci cada pseudociència, però bàsicament es pot dir són derivades d’una aplicació incorrecta del mètode científic:
  • Contradiuen de manera flagrant teories científiques que estan molt assentades i que formen part de tot un edifici coherent, de manera que no es pot canviar una sola cosa sense canviar moltes altres coses.
·         Òbviament fer això suposaria un esforç teòric que demanaria una càrrega d’evidència empírica proporcional a aquest esforç. Afirmacions extraordinàries requereixen justificacions extraordinàries i no el contrari. El cert és però que no hi ha cap evidència empírica que doni suport a les afirmacions de les pseudociències, que hagi estat obtinguda en condicions metodològiques que garanteixin no caure en errors típics.
  • El món que coneixem seria diferent de com és si les afirmacions pseudocientífiques fossin certes, però el món és com és i no com ens agradaria que fos.



PER QUÈ “FUNCIONEN”? (PER QUÈ A ALGUNES PERSONES ELS SEMBLA QUE FUNCIONEN?)
Hi ha també moltes raons que expliquen l’acceptació de les pseudociencies entre un gran nombre de persones. La majoria tenen a veure amb aspectes de la nostra psicologia. Citarem només algunes, tot i que pot ser no totes són del tot independents entre elles:

  • ·         El llenguatge té una pretensió de veritat, i per tant, d’entrada, suposem que el que ens diuen és veritat, hem de fer un esforç intel·lectual per posar en dubte allò que ens diuen, un esforç que no sempre es fa o que si es fa no sempre és ben dirigit.
  • Tendim a veure pautes, ordre, fins i tot on no hi és.
Això ens porta a una mala interpretació dels fets que ens portarà a formular una conjectura errònia. Així els núvols tindran forma d’objectes o de persones o els astres estaran situats formant figures més o menys complexes.
Aquest fet per si mateix no porta necessàriament a una pseudociència, ja que el mètode científic està preparat per superar aquests errors. De fet és bastant normal que les primeres interpretacions dels fets no siguin les més adequades i que per tant les conjectures sigui molt probablement errònies. El que sí que porta a una pseudociència és no aplicar l’esperit crític per descartar conjectures que es mostren reiteradament inconsistents amb les dades del món real.
  • ·         Tendim a necessitar pautes per dirigir la nostra vida.
Sentim vertigen davant de les grans preguntes com ara: què he de fer? què em passarà demà? En aquest sentit els mètodes clars ens donen molta seguretat, així qualsevol que ens doni una llista de pautes que ens respongui a aquestes preguntes, ja tindrà molt de guanyat.
  • ·         La coneguda fal·làcia “post hoc, ergo propter hoc” (després de, llavors a causa de).
Que dos fets se succeeixin en el temps és una condició necessària per poder parlar de relació causal entre ells, però no és ni molt menys suficient. Això és quelcom que els pseudocientífics semblen no tenir clar i és font de la majoria de supersticions. Evidentment per contrastar si existeix una relació causal entre dos fets la millor manera és, d’entrada preguntar-se si aquesta relació és coherent amb el coneixement (parcial) del món que ja tenim, i després fer una comprovació empírica amb experiments ben dissenyats que ens proporcioni evidències per justificar que atribuïm les condicions de causa i d’efecte a dos fets, és a dir, que el fet-efecte es dóna si i només si es dóna el fet-causa.
Els exemples són múltiples.
  • ·         Tendim a acceptar les afirmacions que es corresponen amb els nostres desitjos, independentment de la realitat.
Així acceptarem preferentment les afirmacions d’algú que ens prometi una curació a la nostra malaltia que les d’algú que ens doni una resposta incerta o que ens digui que no té, de moment, una solució per als nostres problemes.
  • ·         Desconeixement de cóm funciona la ciència.
Això afecta a la majoria de gent del carrer, però, i això és més preocupant, també afecta a molts científics.
  • Mal disseny d’experiències.
Un experiment mal dissenyat ens pot portar fàcilment a una conjectura errònia.
És un mal disseny d’experiències per exemple considerar casos aïllats com a prova per confirmar conjectures: “a mi em funciona”, “tinc un amic al que li va anar molt bé”.
Per exemple:
Imaginem que pel nostre poble passen dos tipus de tren, els de passatgers i els de mercaderies, no sabem els horaris ni quants trens passen de cada tipus, i aquesta darrera és precisament la informació que volem obtenir. Imaginem que amb aquest objectiu dissenyem un experiment que consisteix en anar a l’estació i esperar fins que passi el primer tren, aleshores anotem de quin tipus és i marxem. Tornem a repetir aquesta operació tornant moltes vegades a l’estació de manera aleatòria. Seguim aquest pla durant una setmana. Sembla un disseny d’experiències raonable?
El resultat que obtenim al cap de la setmana de dura experimentació és que el 98% dels trens que passen pel nostre poble són de mercaderies, així que truquem indignats a RENFE per queixar-nos i ens asseguren que pel nostre poble circulen tants trens de mercaderies com de passatgers, exactament el 50% de cada tipus. Com és possible? Doncs l’explicació és tan senzilla com que els trens de passatgers sempre circulen 5 minuts més tard que els de mercaderies. Així que el problema no és que no haguem fet experiments, ni tan sols que haguem fet pocs experiments, el problema en realitat és que el nostre experiment no era l’adequat per obtenir la informació que estàvem buscant. Tal com l’hem dissenyat, és molt més probable que detectem els trens de mercaderies que els de passatgers, degut a la seva distribució real.
En ciència és bastant habitual que un experiment mal dissenyat ens porti a formular una hipòtesi totalment errònia. És pseudociència no admetre això quan els resultats són poc coherents amb el que sabem del món.
  • Les prediccions que es fan a partir de les hipòtesis són prou vagues com per que gairebé qualsevol resultat sigui compatible amb elles.
D’aquesta manera és difícil que es donin errors i per tant la contrastació.
Per exemple:
L’astrologia dóna prediccions de futur del tipus “se apropen canvis a la teva vida”. Aquesta afirmació tant pot ser certa si et despatxen de la feina com si et talles el cabell o si et diagnostiquen una greu malaltia que t’obligui a un canvi d’hàbits.
Esmentem un parell d’estudis:
Es va entregar (Dean, 1987) la seva carta astral a 22 persones, però en ella s’havia substituït diverses frases per les seves oposades. Tot i així, el 95% de les vegades es donaven les prediccions com a correctes.
És molt interessant l’experiment que es va fer a França (Gauquelin, 1990) en el que es va oferir en un anunci a qui volgués una carta astral presumptament personalitzada. En realitat se’ls va facilitar la carta astral d’un assassí en sèrie, que havia confeccionat un astròleg reconegut (el vicepresident del Centre Internacional d’Astrologia, un tal Santos). Amb l’”estudi astrològic” (de deu pàgines) t’entregaven un qüestionari en el que havies de comentar 3 preguntes: Si la carta astral s’ajustava al teu caràcter, si algun familiar o amic compartia la teva opinió i si la carta astral encertava a l’hora de predir els períodes bons i dolents. A les respostes rebudes s’observaven els següents resultats: El 94% responia que sí a la primera qüestió. El 90% responia que sí a la segona qüestió. El 80% responia que sí a la tercera qüestió.
  • No som conscients que molt sovint els sentits "ens enganyen".
No som conscients de la subjectivitat dels nostres judicis. El nostre cervell, en els processos d’adquisició de dades empíriques, per tal d’avaluar el que passa al nostre voltant, funciona moltes vegades completant informació, extrapolant dades, i ho fa per economia, per anar més ràpid, per estalviar-se feina i poder així ser més versàtil i més eficient. És així com hem evolucionat i és una de les coses que ens dóna certs avantatges respecte a d’altres animals. Això suposa bàsicament un benefici, però també fa que, en ocasions, el nostre cervell ens porti a l’error.
Per il·lustrar això veiem per exemple el següent efecte òptic. Per difícil que sembli de creure, els quadres del taulell marcats com a A i B són exactament del mateix color. La nostra percepció en aquest cas, i amb la millor de les intencions, ens ha enganyat. Només un experiment que intenti superar aquest efecte de la nostra subjectivitat podrà acostar-nos a la veritat, que en aquest cas és que els quadres A i B són del mateix color. És així com de fet actua la ciència, buscant reduir al màxim els possibles errors induïts per una inevitable subjectivitat, i ho fa buscant la màxima objectivitat en els experiments que es dissenyen.

         


  • Vitalismes:
És una de les bases filosòfiques de moltes de les pseudociències més comuns, com per exemple la majoria de les anomenades medicines alternatives. Els vitalismes consisteixen en la idea no contrastada de que els éssers vius, i especialment els humans, estan dotats d’una qualitat especial, una energia vital, que transcendeix les lleis de la física. Es tracta d’una creença de tipus religiós, molta gent troba tranquil·litzadora aquesta idea i els resulta molt pertorbador d’abandonar-la.
Per exemple les anomenades teràpies energètiques o vibracionals basen les seves afirmacions en l’existència d’una suposada energia vital i en un suposat equilibri d’aquesta com la clau de la salut, física i emocional, la pèrdua del qual és la causa dels estats de malaltia.
Això a més lliga amb el fet que ens agradi sentir-nos especials com a individus, així tendirem a acceptar de bon grat les afirmacions en aquest sentit.
  • Tenim una gran ignorància pel que fa a estadística i a càlcul de probabilitats.
Per exemple:
Si ens preguntem quina és la probabilitat de que en un grup de 23 persones triades a l’atzar dues d’elles celebrin l’aniversari el mateix dia, segurament la nostra resposta intuïtiva seria “una probabilitat baixa o molt baixa”. En tot cas ens resulta sorprenent conèixer la realitat, que és que la probabilitat de que passi això és de 50,7%.
Amb uns càlculs relativament senzills podem demostrar que aquesta probabilitat respon, per a un grup de n persones, a la següent equació:

O el que és el mateix:
Per a n=30, la probabilitat és de 71%
Per a n=40, la probabilitat és de 89%
Per a n=50, la probabilitat és de 97%
Per a n=60, la probabilitat és de 99%
Així doncs, resulta que moltes vegades es donen situacions en les que ens sembla que “no pot ser casualitat, això vol dir alguna cosa” i aleshores preferim buscar alguna relació causal, una mena de “llei” sobrenatural que expliqui quelcom que en realitat no té res d’especial si atenem a la probabilitat de que allò passi.

  •           Al voltant del 80% de les malalties que coneixem es curen soles després de seguir el seu cicle natural, és a dir sense necessitat de cap intervenció externa, sempre i quan ens trobem en bones condicions. L’única cosa que fa la medicina, conscientment, en aquests casos és fer els símptomes més suportables o escurçar el temps de recuperació.
D’aquesta manera, qualsevol cosa que fem durant la malaltia ens pot semblar que ha estat la causa de la curació quan en realitat aquesta s’hagués donat en qualsevol cas (novament la fal·làcia post hoc, ergo propter hoc).
Per exemple:
Estic refredat, al quart dia, cansat no de la malaltia, si no dels símptomes, però sense voler prendre cap medicament “convencional”, prenc una dosi d’ occilococcinum (un medicament homeopàtic) i al cap de tres dies ja m’he curat: òbviament creuré que el refredat s’ha curat per que he pres occilococcinum quan en realitat el refredat s’hauria curat de totes maneres.
  •              Efecte placebo.
És el conegut efecte en virtut del qual, el sol fet de creure que estem sent tractats, per exemple amb una substància inert, fa que millorin els nostres símptomes. D’aquesta manera, al disminuir la nostra ansietat pot arribar a facilitar la curació, per part de les nostres pròpies defenses. Es tracta d’un efecte perfectament estudiat, conegut i utilitzat, per exemple per contrastar l’activitat d’un nou medicament, en els assajos clínics controlats.
Contra el que alguns argumenten, un efecte relacionat amb el placebo es pot donar en tractaments a nens i animals. Això és possible a través dels pares i dels propietaris. El sol fet de seguir un tractament pot reduir l’ansietat de pares i propietaris, de manera que poden arribar a percebre la realitat de manera que observen “millores” subjectives en determinats estats, o senzillament els dóna paciència per esperar una curació que de totes maneres s’hauria donat per si sola.
L’efecte placebo és un dels factors més importants era l’aparent funcionament de les anomenades medicines alternatives. Aporta l’explicació més senzilla, més coherent i més raonable. 
  • Biaix, conscient o inconscient, cap els resultats positius, eliminant o menystenint els negatius.
Resumint: es tendeix a esmentar preferentment, conscient o inconscientment, els resultats positius i a "oblidar" els negatius. Aquest és un problema típic en experimentació, que es minimitza amb un bon disseny d’experiments, introduint elements de control cec o doble cec, per això una disciplina que no observi aquestes "bones pràctiques", pot ser qualificada de pseudociència.
  •    La idea falsa de que “allò natural és bó”.
Evidentment natural no és sinònim de bo. A més de coses molt bones, la naturalesa està plena de coses que ens fan mal, i de fet la naturalesa ens acaba matant a tots. Intentar guarir les malalties seria, en tot cas, molt poc natural, sota aquest punt de vista, i per tant és incoherent defensar per una banda "allò natural" i per l'altra voler curar una malaltia.
  •  La imatge que tenim de l’actual tecnociència i dels tecnocientífics, amb aplicacions que ens costa distingir de la ciència ficció i que ens poden semblar, en ocasions, igual de “màgiques” que moltes de les afirmacions de les pseudociències. Això ho expressa molt bé l’anomenada 3ª Llei de Clark: “Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia”.

  •   L’engany, el frau o l’estafa conscient.
 Totes les raons que hem citat fins ara s’han fet des de la suposició de la bona fe dels practicants de pseudociències, la qual cosa suposa una estafa d’alguna manera inconscient, però és evident que en molts casos la situació és directament producte d’una estafa conscient i de mala fe.

Es podrien buscar alguns factors més als que podem atribuir el fet de l’aparent funcionament de les pseudociències, normalment són factors associats a elements psicològics, però penso que amb els citats fins ara ens podem fer una idea de com pot ser que les pseudociències puguin generar una quantitat significativa de seguidors, a més dels possibles factors d’una ètica dubtosa.
Normalment aquests arguments, i alguns més, faciliten una explicació molt més raonable, tant a nivell teòric com empíric, a certs fenòmens que els arguments que aporten els defensors de la pseudociència. Sembla molt més raonable creure que el mal de cap m’ha marxat gràcies a que he generat endorfines degut a l’efecte placebo, que creure que ha sigut gràcies a que una energia misteriosa que s’havia desequilibrat ha recuperat l’equilibri mitjançant la manipulació portada a terme per un terapeuta.


ALGUNS EXEMPLES DE PSEUDOCIÈNCIES

ASTROLOGIA
Afirmacions principals:
"La astrología es la ciencia que estudia la acción de los cuerpos celestes sobre los objetos animados e inanimados y la reacción de éstos ante esas influencias. Estudia también los ángulos entre planetas y sus efectos visibles sobre la humanidad."
Els astres influeixen de manera determinant en el caràcter de les persones, en successos importants en les seves vides o inclús en les seves característiques físiques.
Podem, mitjançant l’estudi de les posicions i el moviment dels astres, conèixer i fer prediccions sobre el destí de les persones i preveure successos futurs.

Crítica:
No hi ha cap evidència empírica que demostri que algú ha fet prediccions encertades del futur basant-se en l’astrologia, més enllà de l’èxit purament estadístic.
No hi ha evidència de cap mecanisme que pugui donar suport a les afirmacions de l’astrologia.

RABDOMÀNCIA O RADIOESTÈSIA
Afirmacions principals:
Existeixen unes energies o radiacions que poden ser detectades per mitjà d'un pèndol, una forqueta o altres artefactes senzills, mitjançant una sensibilitat especial d’algunes persones (zahorís).
Aquesta tècnica es pot aplicar en molts camps: detecció d’aigua, detecció de metalls, detecció de persones, diagnòstic de malalties.

Crítica:
No hi ha cap evidència empírica que demostri de manera controlada que algú ha trobat aigua, metalls o persones o que ha diagnosticat malalties basant-se en la radioestèsia, més enllà de l’èxit purament estadístic.
El primer experiment més o menys controlat data de 1850, amb resultats negatius. Posteriorment s’han fet molts més experiments controlats, com els del famós mag i desvetllador de fraus científics James Randi en diferents llocs del món i amb gran nombre de “zahoris”, sempre amb els mateixos resultats: els encerts dels “zahoris” no són més que els que es podien esperar per pur atzar.
Per altra banda, no hi ha evidència de cap mecanisme que pugui donar suport racional a les afirmacions de la radiestèsia.

FENG-SHUI
Afirmacions principals:
Existeix un “alè vital” o “Chi”, el flux del qual es veu modificat per la forma i disposició de l’espai, les orientacions i els canvis temporals. Això pot incloure els paisatges, l’estructura de la vivenda o el lloc de treball, la ubicació de les diferents habitacions, portes i finestres o la col·locació dels mobles.
Aquest flux del “Chi” afecta a les persones en múltiples àmbits, des de la salut i el benestar tant físic com espiritual fins a importants successos de les seves vides.

Crítica:
No hi ha cap evidència empírica que demostri de manera controlada un benefici en la salut o en el benestar personal o social de les persones degut al Feng-shui.
No hi ha evidència de cap mecanisme que pugui donar suport a les afirmacions del Feng-shui.
El Feng-shui no és més que una forma de geomància (la creença de que els fluxes energètics cosmotel·lúrics influeixen sobre la vida de les persones i que existeix la capacitat d’interpretar el fluir de l’”energia vital” en un lloc determinat).

LA MAJORIA DE LES ANOMENADES “MEDICINES ALTERNATIVES”
Entre les que es poden incloure: homeopatia, acupuntura, flors de Bach, reflexologies, osteopatia, reiki, iridologia, musicoteràpia, aromateràpia, cromoteràpia, etc, etc, etc...
Afirmacions principals:
La majoria d’aquestes teràpies (no totes), com ja s’ha esmentat, parteixen d’algun tipus de vitalisme, la creença que existeix una "energia vital" (anomenada de diferents maneres: prana, qi, chi, força vital, ànima, etc.) present només en els éssers vius i especialment en els éssers humans, i que és, d’alguna manera, la responsable de la vida.
En l’estat de salut i benestar aquesta energia està en equilibri (o flueix, depèn de les versions). Quan deixa d’estar en equilibri o el seu flux es troba bloquejat és quan podem arribar a l’estat de malaltia.
Les diferents teràpies afirmen ser capaces de retornar aquesta energia a l’estat d’equilibri o de desblocar el flux, mitjançant diferents tècniques, i així retornar a l’estat de salut, física i emocional. D’aquesta manera:
Acupuntura: (desblocar el flux de Chi mitjançant agulles en determinats punts d’uns suposats meridians per on aquest circula.)
Reflexologies: (a través de diferents manipulacions de punts reflexes dels diferents òrgans i sistemes del cos en determinades àries del cos: peus, orelles)
Musico-, aroma-, cromo- teràpia: (mitjançant l’energia (freqüència de vibració) de la música, de les olors o dels colors)
Osteopatia: (amb la manipulació de l’energia que flueix per la columna vertebral)
Reiki: (amb la manipulació del camp energètic que envolta el cos)
Toc terapèutic (therapeutic touch): (Es tracta d’una variant de la imposició de mans, molt estesa en la infermeria. Es va generar molta literatura relacionada. Emily Rose, una nena de 10 anys va idear un senzill experiment per contrastar les afirmacions dels defensors d’aquesta tècnica, com a treball per l’escola. Evidentment els resultats de l’experiment van ser negatius respecte a aquestes afirmacions, i també evidentment, això no va servir per que molta gent continués creient-les. Sokal fa una explicació molt ben argumentada del tema al seu “Más allá de las imposturas intelectuales”).

Crítiques:
No hi ha cap evidència empírica de l’existència d’aquesta suposada “energia vital”.
No hi ha cap evidència empírica, demostrada sota condicions adequades de control, de que mitjançant cap dels diferents tipus d’acció sobre aquesta suposada energia s’obtingui cap efecte, més enllà de l’efecte placebo.
La introducció en els experiments d’elements de control i, sobre tot, si són de doble cec, elimina tots els presumptes resultats positius obtinguts en alguns experiments. És a dir que com més rigorosos metodològicament són els experiments, més compatibles són els resultats amb la hipòtesi de l’efecte placebo o dels biaixos. Les correlacions observades en aquest sentit en els meta-anàlisis són clares.
El salt de “teràpies alternatives” al més actual “teràpies complementàries” obeeix a una estratègia que podríem anomenar de “màrqueting” i és incoherent amb molts dels principis que defensen, en molts casos del tot incompatibles amb la medicina basada en l’evidència científica que pretenen ara complementar.


UN CAS CONCRET DE TERÀPIA VIBRACIONAL. L’HOMEOPATIA
Per començar es podria mirar de veure si l’homeopatia té les característiques que abans hem dit que tenien les pseudociències. Un repàs a les afirmacions que fa la homeopatia i a les raons que justifiquen el rebuig per part de la ciència que hem esmentat abans ens fa veure que sembla complir amb aquestes característiques.
Veiem també si un repàs als argument de per què no funciona (o és més raonable dir que no funciona) i de per què “funciona” (o a algunes persones els sembla que funciona) ens fa veure si és raonable incloure l’homeopatia en el conjunt de pseudociències. Si després de fer això arribem a la conclusió que el més raonable és considerar l’homeopatia com una pseudociència, semblaria clar que aleshores no hauríem de considerar l’homeopatia més que una dada històrica dins del que ha estat el desenvolupament de la ciència mèdica i com a una més de les moltes conjectures errònies, i pot ser necessàries, que s’han anat fent durant tota la nostra història, si ens tenim per éssers racionals, o si més no “raonables”. Però...en canvi ens trobem amb que avui dia l’homeopatia, com moltes altres pseudociències, compta amb un volum de negoci considerable fruit d’un cert nombre de seguidors i de moltes altres persones, que sense ser seguidors es converteixen en consumidors, habituals o ocasionals, sense ni tan sols saber de què es tracta això de l’homeopatia, en què es fonamenta aquesta teràpia a la que, segons els seus practicants, la ciència dominant li ha girat l’esquena per que és l’autèntica solució a molts mals de la humanitat, per tant, podria significar el final del negoci per alguns...
Veiem doncs a grans trets què és l’homeopatia:

HISTÒRIA
L’homeopatia neix a finals del Segle XVIII, en l’època de la “ciència romàntica”, quan el Dr. Samuel Hahnemann, un metge que es dedicava a les traduccions científiques, influït per un llibre que havia traduït, decideix administrar-se una dosi alta de quinina, un compost usat per tractar la febre. El resultat que va observar va ser que va patir un episodi de febre: començava l’invenció de l’homeopatia.
Acabava de néixer, el primer principi de la homeopatia: Similia Similibus curantur (el similar cura el similar), és a dir que Hahnemann davant de la seva febre i influït per un principi d’origen hipocràtic, va conjecturar que “allò que en una persona sana provoca uns determinats símptomes servirà per curar algú malalt amb aquests mateixos símptomes”. Aquest principi “homeopatic” es contraposa al principi “al·lopatic” (tractar pels contraris), que predominava a la medicina de l’època. Aquesta denominació s’ha mantingut, evidentment sense cap fonament científic, fins l’actualitat per part dels homeòpates.
Però Hahnemann no es va quedar aquí. Va considerar que aquest era un principi universal, i va començar a investigar amb gran nombre de substàncies, tal com els agrada dir als homeòpates: procedents del regne vegetal, mineral i animal.
El mètode era el de prendre una substància i anotar els símptomes que s’observaven en els dies següents, qualsevol reacció observada del cos o de la ment, física o emocional, per lleu que semblés s’havia de considerar un símptoma, per tal de tenir en compte la persona com un tot: mal de cap, mareig, picor al dit gros del peu, somniar que em persegueix un lleó, aversió per la música sacra, somnolència a les 3 de la tarda...Tot el que li passi a aquella persona es considera un efecte de la substància, un símptoma de l’estat de la persona, que en principi podria ser provocat per la substància que ha pres i que s’ha de tenir en compte.
Fent això amb diferents voluntaris i observant quins eren els símptomes que més es repeteixen obtenim el que s’anomena la “patogènesi” d’aquella substància. El conjunt de medicaments pel qual es porta a terme aquest procés experimental és el “repertori”. D’aquesta manera Hahnemann va redactar el seu Organon, un recull dels diferents medicaments homeopàtics i de símptomes i anys més tard la seva Materia Medica.
Durant l’experimentació, Hahnemann va observar que algunes substàncies, provocaven efectes indesitjables o fins i tot una mort més o menys ràpida, depenent de la substància en qüestió, en els pacients i voluntaris sans que participaven en les investigacions, passava per exemple amb l’arsènic, o amb altres verins...així que va prendre la sàvia decisió reduir les dosis diluint-les. Per fer-ho va idear el procés de “dinamització” fins que va observar que la gent ja no es moria (o es moria menys). De fet, en la majoria dels casos ja no quedava ni una sola molècula de la substància inicial, tot i que ell no ho sabia, doncs encara no coneixia el nº d’Avogadro. Així va néixer el principi de les dissolucions infinitesimals: diluir una substància fins a l’infinit, és a dir, fins que ja no queda substància.
Val a dir que l’homeopatia s’enfrontava, a finals del Segle XVIII principis del XIX a una molt incipient “medicina científica”, que emprava tractaments tan agressius com les sangries, tractaments amb sangoneres, trepanacions, purgues, lobotomies, etc, és a dir que s’havien guanyat a pols el títol de “mata-sans”. Davant d’aquesta medicina el més normal era que no fer res donés al pacient més possibilitats de sobreviure que fent alguna cosa i d’això es va valdre la naixent homeopatia per començar a guanyar crèdit...
Però tot va començar a canviar a mesura que l’ésser humà va anar augmentant el seu coneixement del món, especialment en els àmbits de la fisiologia, la biologia, l’anatomia, la química, la física, etc, etc. Així la medicina basada en l’evidència científica va anar evolucionant i millorant els seus resultats, fins al punt que l’homeopatia pràcticament va desaparèixer, com la majoria de les pràctiques basades en el pensament màgic de la ciència de l’època Romàntica. La moda New-Age a la segona meitat del Segle XX va fer reviscolar aquesta i tota una sèrie de pràctiques, fins al dia d’avui, paradoxalment ajudada per una ciència triomfant pel que fa a l’obtenció de coneixement de la realitat i el desenvolupament de solucions a certs problemes, però que ha perdut cert prestigi davant de moltes persones, probablement degut per una banda a la instrumentalització que d’ella s’ha fet des de la política i les multinacionals i a una incapacitat per satisfer certes necessitats i problemes de les persones. Però això segueix sent un tema clarament ètico-polític, que res te a veure amb la ciència en tant que ciència.

PRINCIPIS DE L’HOMEOPATIA
La base teòrica de l’homeopatia es pot resumir en els 3 principis homeopàtics que bàsicament són:
Llei de semblança
De manera resumida es podria enunciar com que: “el similar cura el similar”, però de forma completa es divideix en tres punts:
-Tota substància farmacològicament activa produeix en un individu sa i sensible a ella un conjunt de símptomes que són característics d’aquesta substància.
-Tot individu malalt presenta un conjunt de símptomes que caracteritzen la seva malaltia.
-S’entén per curació, la desaparició dels símptomes de la malaltia i el retorn a una situació anterior a la malaltia; es pot obtenir mitjançant l’administració, de la substància que produeix experimentalment en l’individu sa símptomes semblants als del malalt.

Llei dels infinitessimals
Si dosis altes d’una substància provoquen un quadre clínic (un conjunt de símptomes) en un individu sa, dosis infinitesimals de la mateixa substància el faran desaparèixer.

Llei d’individualització
El malalt i la malaltia que manifesta formen una unitat independent característica de cada individu. El malalt és vist sota un concepte holístic, que integra aspectes físics, energètics i emocionals.

De forma secundària també són invocades les Lleis de Hering, formulades al segle XIX per Hering:
Lleis de Hering o lleis de curació
El procés de curació sempre avança (1) de dins cap a fora de l’organisme, (2) de les parts altes a les baixes i (3) en ordre invers a l’aparició de la malaltia.

AFIRMACIONS I FONAMENTS
Els conceptes proposats per Hahnemann estaven  inspirats en idees del Segle XVIII i XIX que s’agrupaven sota el que es coneix com a Naturphilosophie o com a Ciència Romàntica de la que Johann Wolfgang von Goethe era una espècie d’ideòleg. Tot i que l’autor de “Faust” és més conegut com a artista que com a filòsof o científic, el cert és que tenia una inquietud científica que va plasmar en algunes obres com “La teoria dels colors”. La ciència romàntica neix com a reacció contra la filosofia mecanicista de l’època moderna, contra la Il·lustració i contra la ciència que en un principi se’n va derivar, centrada en la raó (la protagonista del Segle de les Llums) com a font de coneixement del món. Goethe i la resta de pensadors afins, entre els que es trobava Samuel Hahnemann, abominen de la ciència moderna per que aquesta ha desplaçat el subjecte, l’home, del centre del univers i intenten salvar la subjectivitat com a font de coneixement. La seva proposta és recuperar el mode de pensament de l’antiguitat, basat en una concepció dualista matèria-esperit de tota la naturalesa i en conceptes com els d’amistat i discòrdia com a base de la química o l’atribució de propietats a les plantes o a altres coses en funció de la seva forma (l’anou per guarir el cervell, la mandràgora per la fertilitat, la banya d’un rinoceront per la potència sexual masculina) o d’un suposat significat simbòlic (menjar-se el cor d’un lleó per obtenir valentia, o els testicles d’un tigre per augmentar la potència sexual masculina). Els protagonistes del moviment romàntic són defensors d’aquestes idees que de fet tenen la seva arrel en èpoques remotes. Així la “força vital”, la “dinamització” o la “potenciació” presents a l’homeopatia provenen directament d’una determinada concepció dualista de la naturalesa inspirada en pensadors de l’època com Mesmer o Schelling.
La idea de l’homeopatia, que neix en el context històric que acabem de descriure i que és mantinguda pels homeòpates actuals, consisteix a grans trets en les següents afirmacions:
Existeix una “força vital”, pressent en tots els éssers vius, encarregada de regular les funcions de l’organisme i que té la capacitat de reaccionar davant d’agressions externes per tal de mantenir o recuperar la salut, aquesta capacitat és l’anomenada Vis Natura Medicatrix. Aquesta “força vital” té caràcter energètic, és “energia”, i com a tal vibra a una freqüència determinada.
Cada ésser té una freqüència de vibració d’equilibri característica  quan es troba sa.
Quan rebem un estímul o una agressió, ja sigui física o emocional, la nostra “força vital” es pot veure superada i pot així arribar a un estat de desequilibri.
Aquest desequilibri pot deixar el nostre cos en un estat susceptible d’una malaltia, o estrictament parlant, d’un conjunt determinat de símptomes, doncs per l’homeopatia no hi ha malalties si no malalts. Així el que la medicina considera “causes” d’una determinada malaltia (virus, bacteris, tumors) no són més que altres “símptomes” per l’homeopatia, ja que la causa real de la malaltia és el desequilibri de la “força vital”.
Els medicaments o ”remeis” homeopàtics estan, un cop s’ha seguit el procés de preparació basat en el principi de les dilucions infinitesimals, i segons els seus proponents, carregats amb la informació de la substància corresponent.
Segons la teoria homeopàtica, quan diluïm una substància en aigua i la “sucussionem” (l’agitem vigorosament), aquesta substància tramet d’alguna manera “l’energia”, la “informació” a l’aigua de dilució, concretament la “informació” curativa però no la tòxica, que de fet es va eliminant (d’aquí l’afirmació que els remeis homeopàtics “no tenen efectes secundaris”). És el procés conegut com a “dinamització”. En aquest procés de dilucions successives és dona una “potenciació” dels poders de la substància. Així, el seu poder curatiu és més gran com més gran és la dilució (mentre que el poder tòxic va desapareixent).
Aquest procediment consisteix concretament en agafar una gota de la substància en qüestió i diluir-la en 99 gotes d’aigua aplicant una forta agitació, és el que s’anomena “sucussió”. Amb això obtenim una dilució (o potència) 1C. Diluint una gota d’aquesta dissolució en 99 gotes més d’aigua i tornant a “sucussionar” obtenim una 2C. Repetint l’operació obtenim successivament les potències 3C, 4C...6C. Per que ens fem una idea, una dissolució 6C representa una dilució de 100-6, o el que és el mateix: una gota en 20 piscines olímpiques. Però resulta que dues de les “potències” més habituals en homeopatia són 30C i 200C...Ja només queda impregnar amb aquestes dissolucions uns glòbuls de sacarosa o lactosa (o ambdues) per completar els “remeis” homeopàtics que podem trobar a moltes farmàcies. Aquesta seria l’escala centesimal, però també es poden trobar remeis preparats en base a d’altres escales, com la decimal.
El procediment de “dinamització” descrit és el hahnemannià, però hi ha d’altres, com el mètode Korsakovià, que consistiria en fer això mateix en un mateix recipient, en aquest cas el que es va passant a cada dilució successiva són les restes de dissolució que queden adherides a les parets del recipient.
Els remeis homeopàtics preparats amb una substància que en un individu sa provocaria uns símptomes no farien doncs més que ajudar a la “força vital”, mostrar-li d’alguna manera el camí per sortir d’un desequilibri caracteritzat per aquests mateixos símptomes i retornar al seu estat d’equilibri i per tant a l’estat de salut. Aquesta és la llei de similitud o de semblança, que rescata vells conceptes com els d’Amistat i Discòrdia, molt lluny dels principis en que es basa la química actual.
Algunes d’aquestes substàncies són:, Allium Cepa, Allium Sativum, Argentum Metallicum, Arnica Montana, Arsenicum Album, Belladonna, Carduus Marianus, Nux Vomica, Pulsatilla Pratensis, Silicea Terra, Sulphur, Tabacum...La majoria d’aquestes substàncies són coses força comuns (ceba, all, plata, plantes, arsènic, sorra...) però per alguna raó és molt important que el nom es digui en llatí...
Com ja s’ha dit, segons l'homeopatia i les teràpies vibracionals, cada un de nosaltres (la nostra “força vital”) té una freqüència de vibració característica, que determina les nostres característiques en l’estat de salut, com un desequilibri en aquesta freqüència de vibració determinarà els nostres símptomes en cas de malaltia. La curació consisteix doncs fer que la nostra “força vital” torni a la seva freqüència de vibració correcta i això farà desaparèixer els símptomes del que considerem l’estat de malaltia. Els remeis homeopàtics, gràcies a les seves freqüències de vibració, poden ajudar a aquesta curació, sempre i quan encertem el remei. El procediment per determinar quin és el remei adequat és molt llarg i complicat, per que s’han de tenir en compte el major nombre possible de símptomes del malalt, ja que tot i que la vibració de la “força vital” i el seu equilibri és la que determina el nostre estat de salut, actualment la ciència no està preparada ni per detectar la “força vital” ni per mesurar la seva freqüència de vibració. De tota manera alguns homeòpates fan servir la tecnologia per mesurar alguns paràmetres que els poden ser útils...
És possible que en ocasions, durant un tractament homeopàtic, s’observi un empitjorament dels símptomes del pacient...els homeòpates anomenen això “Exacerbació dels símptomes” i ho expliquen com que el medicament està actuant i el cos està reaccionant. D’aquesta manera queden cobertes totes les opcions possibles: Definitivament i per definició, és impossible que l’homeopatia no funcioni:
Si al aplicar un tractament no passa res, és que senzillament no hem encertat el medicament correcte (per que és molt difícil tenir en compte absolutament tots els símptomes).
Si el pacient empitjora: és una exacerbació dels símptomes, i és un bon senyal.
Si s’observa una millora, ni que sigui lleu: anem bé.
Segons la teoria homeopàtica “unicista”, la considerada més ortodoxa, existeix un medicament que s’ajusta perfectament a cada un de nosaltres, com a individus. És a dir que la freqüència de vibració energètica del “remei” s’ajusta perfectament a la freqüència de vibració de la nostra “força vital”. És el que s’anomena el nostre “remei de fons”. De tota manera és molt difícil trobar aquest “remei de fons”, ja que no és fàcil identificar tots els símptomes, físics, emocionals i espirituals d’una persona. El que es fa moltes vegades és utilitzar altres “remeis”, que no tracten tan “a fons”, si no que només s’ajusten als símptomes més visibles, de manera més superficial, però que de tota manera ho fan de manera “molt efectiva”. Així a dues persones que per la medicina aparentment presentin el que la medicina científica considera la mateixa malaltia, l’homeopatia els podria receptar tractaments diferents, per que aquesta “tindria en compte tots els símptomes, físics i emocionals” per trobar l’arrel real del problema, mentre que la medicina científica “es quedaria en la supressió d’alguns dels símptomes físics, només els més visibles”.
La “homotoxicologia” és un altre tipus d’enfocament de l’homeopatia que es basa en aquesta manera més superficial de tractar els símptomes, donada la dificultat en trobar el medicament de fons. És a dir, que es tracten els símptomes més visibles i en aquest sentit se semblaria més a la medicina convencional, però en el seu cas utilitzant medicaments homeopàtics en comptes dels de la medicina científica. Val a dir que aquest és un tipus d’homeopatia criticada per part dels defensors d’una homeopatia ortodoxa, però molt utilitzat a la pràctica, i sovint es poden sentir, fins i tot d’homeòpates que es consideren “unicistes”, afirmacions com “la thuja va molt bé per les berrugues”, “l’allium sativum és molt efectiu per la bronquitis” o “l’àrnica funciona molt bé per les contusions”. Portant l’homotoxicologia a l’extrem  veiem com a les farmàcies es dispensen medicaments homeopàtics per la grip (pels símptomes de la grip) (l’occillococcinum), per deixar de fumar o per altres afeccions, que de fet no han passat els mateixos controls d’efectivitat que altres medicaments.
Un altre tipus d’enfocament és l’homeopatia “pluralista”, que consistiria bàsicament en combinar diferents “remeis”. Es tracta d’administrar un “cocktail” de remeis per mirar d’ajustar millor el tractament a la persona concreta que s’està tractant.

EVIDÈNCIES EMPÍRIQUES
Són nombrosos els estudis científics relacionats amb l’homeopatia.
S’han fet assajos clínics i estudis a nivell més bàsics, com els relacionats amb la suposada memòria de l’aigua (cas Benveniste i Nature), que és interessant comentar: els resultats d’un experiment portat a terme pel Professor Benveniste i que obrien una porta a una suposada demostració de la base física de la homeopatia (la hipotètica memòria de l’aigua) van ser publicats a la prestigiosa revista Nature, amb la condició imposada per l’editor, el Sr. Maddox, de veure l’experiment amb els seus propis ulls i els d’una comissió d’inspecció. Es va repetir l’experiment i els resultats van ser els mateixos. Però la comissió d’inspecció va observar un greu error metodològic en l’experiment: la falta de control cec: normalment els investigadors no poden saber quins espècimens s’estan tractant amb cadascun dels tractaments que s’estan comparant. Quan l’experiment es va repetir amb controls cecs els resultats van ser negatius. Això no ha evitat ni que els seguidors de l’homeopatia segueixin invocant aquest experiment com a “evidència” en favor d’una suposada base física i científica(!) de la homeopatia, ni que el Dr. Benveniste segueixi reclamant la validesa dels seus resultats inicials acusant la comunitat científica de negar-los només per no disposar d’una explicació racional i oblidant per una altra banda l’explicació racional del biaix de l’investigador. Anys després Benveniste segueix defensant idees que no pot demostrar sota condicions de control, com per exemple la possibilitat d’enviar per internet la informació vibracional de les substàncies per carregar remeis homeopàtics a distància. No com a argument, però sí com a dada complementària, esmentar que els estudis de Benveniste estaven finançats per LHF uns laboratoris homeopàtics que poc després van ser comprats pels Laboratoris Boiron, el major fabricant de “remeis” homeopàtics.
Un experiment semblant es va portar a terme anys més tard quan el programa sobre ciència “Horizon” de la BBC va decidir acceptar el repte del mag James Randi de pagar 1 Milió de Dollars a qui demostrés científicament, sota condicions controlades, algun fenomen paranormal, entre els quals inclou l’homeopatia. El programa està disponible a Youtube, subtitulat a l’espanyol. Evidentment Randi encara conserva el seu milió de Dollars (http://www.youtube.com/watch?v=ODyqe4gz7qM).
Val a dir que la “memòria de l’aigua”, malgrat ser considerada per alguns com la prova de que l’homeopatia funciona, encara que fos demostrada no validaria necessariament l’homeopatia. És un altre cas de no ha ver entès la diferència entre condició “necessària” i  condició “suficient”.
En general doncs els resultats es mostren obstinadament negatius o, com a molt, ambigus en el cas d’alguns assajos clínics, depenent de qui els realitzi i de la qualitat del mateixos. Els resultats ambigus són insistentment esgrimits pels defensors de l’homeopatia que utilitzen l’experiència personal o les conclusions  del tipus “no es pot assegurar que l’efecte de les preparacions homeopàtiques sigui totalment deguda a l’efecte placebo” d’alguns estudis realitzats per homeòpates com les evidències científiques indubtables de que la homeopatia funciona. Mentre que els resultats negatius, que precisament corresponen als experiments amb més controls, és a dir, els que es veuen afectats per menys factors subjectius per part dels investigadors, amb conclusions del tipus “Les evidències mostren que l’efecte dels preparats homeopàtics no es poden distingir dels de l’efecte placebo”, no es poden tenir en compte, segons els homeòpates, per que es basen en metodologies científiques que responen a un paradigma incompatible amb la homeopatia...
Aleshores per què “funciona”? (és a dir, per què a moltes persones, inclosos alguns llicenciats en medicina, els sembla que funciona?). Cal repassar aquí alguns dels factors esmentats més amunt per trobar una explicació racional i raonable d’aquest fet. Començant per la creença en el vitalisme, que és la base de la teoria homeopàtica, i continuant amb l’efecte placebo, el desconeixement de com funciona el pensament científic, la nostra ignorància respecte a l’estadística i el càlcul de probabilitats, el biaix (conscient o inconscient) cap als resultats positius, la dificultat en acceptar la realitat quan no es correspon amb els nostres desitjos, la creença que allò natural és necessàriament bo, el fet que la majoria (però no totes) de les malalties es curen soles, el mal disseny d’experiments, el no ser conscients de que els nostres sentits no sempre ens trameten la realitat tal com és, la fal·lacia “post hoc, ergo procter hoc” o un rebuig cap a la medicina científica degut per una banda a la poca certesa que ens pot oferir en ocasions i per altra banda per una certa manca de sensibilitat o fins i tot una flagrant manca d’ètica per part d’alguns membres del cercle sanitari poc dignes de la seva professió, són algunes de les raons que expliquen, però no justifiquen epistemològicament parlant, per què molta gent se sent atreta i moltes vegades acaba acceptant afirmacions com les de l’homeopatia.

Com a informació complementària s’adjunten algunes cites interessants:

Exemple de conclusió de meta-anàlisi usat pels homeòpates per argumentar:

 “Los resultados de este metaanálisis son incompatibles con la hipótesis de que los efectos clínicos de la homeopatía se deben exclusivamente a un efecto placebo. No obstante, nosotros no hemos encontrado en estos estudios pruebas suficientes para que la homeopatía se considere totalmente eficaz en una indicación clínica determinada. Conviene proseguir las investigaciones en homeopatía de forma rigurosa y sistemática” (K. Linde y W. Jonas, 1997, The Lancet)

Exemple de meta-anàlisi més selectiu amb la qualitat dels assajos i criticat pels homeopates:
“Hi ha biaixos presents en els assajos amb control per placebo tant en homeopatia com en medicina convencional. Quan es tenen en compte aquests biaixos a l’anàlisi, s’observa poca evidència d’un efecte específic dels remeis homeopàtics, però una forta evidència d’efectes específics de les intervencions convencionals. Aquest resultat és compatible amb la noció que els efectes clínics de la homeopatia són efecte placebo.” (Are the clinical effects of homoeopathy placebo effects? Comparative study of placebo-controlled trials of homoeopathy and allopathy. Shang A, Huwiler-Müntener K, Nartey L, Jüni P, Dörig S, Sterne JA, Pewsner D, Egger M, (2005) pp. 726-732)

L’editorial de The Lancet arrel del meta-anàlisi de Shang és molt explícit:
“Que a la homeopatía le haya ido mal en comparación con la alopatía en la evaluación sistemática de Aijing Shang y colaboradores no es sorprendente. Es interesante que este debate continúe después de 150 años de resultados desfavorables. Cuanto más se diluye la evidencia sobre la homeopatía, mayor parece su popularidad. Durante mucho tiempo se ha manifestado una actitud de corrección política de “laissez-faire” hacia la homeopatía pero hay nuevos signos de lucidez desde lugares diversos. El UK Parliamentary Select Committee on Science and Technology publicó en el año 2000 un informe sobre las medicinas complementarias y alternativas. Y recomienda que “cualquier terapia que hace afirmaciones específicas de poder tratar algo en condiciones específicas debe presentar evidencia de ser capaz de hacerlo por encima de y más allá del efecto placebo” (1). Dando un paso más, el Gobierno de Suiza, tras 5 años de ensayo clínico, ha retirado la cobertura de la seguridad social para la homeopatía y otros cuatro tratamientos complementarios debido a que no cumplen las condiciones de eficacia ni rentabilidad”. […] Ya ha pasado el tiempo para análisis selectivos, informes sesgados o más inversiones en investigación para perpetuar el debate entre homeopatía y alopatía. Los nuevos doctores deben ser claros y honrados con sus pacientes sobre la ausencia de beneficios de la homeopatía y consigo mismos sobre los fallos de la medicina moderna para abordar las necesidades específicas de sus pacientes en el tratamiento personalizado. The Lancet”
Un altre dels arguments defensats pels homeòpates és la seva gran acceptació en alguns països com Alemanya, França, Anglaterra, etc...Bé, aquest febrer del 2010 el Parlament Britànic, arrel d’un informe del Comité de Ciència i Tecnologia, que considera que la seva efectivitat no se sustenta en evidències, que està mancada de consistència mèdica i que els seu únic efecte en els pacients és el del placebo, recomana retirar el finançament de l’homeopatia per part de la sanitat pública.

ALTRES CRÍTIQUES
Les crítiques més immediates que es poden fer als proponents d’aquestes disciplines estan relacionades amb la seva falta de coherència. A banda de la incoherència d’invocar el pensament científic i després no acceptar els seus mètodes més bàsics, es poden observar algunes altres incoherències.
D’entrada els principis en que es basa l’homeopatia no tenen cap mena de suport empíric, però a més contradiuen de manera flagrant bona part del coneixement que, de manera justificada, podem dir raonablement que ja tenim del món.
Contradiuen per exemple principis molt assentats de la química, de la biologia, de la farmacologia, de la física, de la termodinàmica, o resumint, de tot l’edifici teòric de la ciència. La ciència o el pensament científic, que com ja s’ha dit, no és més que la millor manera que tenim d’obtenir coneixement proposicional de parts de la realitat, i que com també s’ha dit no és dogmàtica, està sempre necessariament oberta a noves aportacions i descobriments, amb la simple condició que aquestes estiguin justificades racionalment. La ciència fins i tot estaria disposada a la demolició de part o de tot l’edifici teòric ja construït, però òbviament acceptar la demolició de tot un edifici teòric suportat per tones d’evidència empírica demanaria una justificació molt més forta (i no menys, com pretenen els pseudocientífics, inclosos els de l’homeopatia) i la seva substitució per un nou edifici que expliqui millor  la realitat (i no pitjor, com pretenen els pseudocientífics inclosos els de l’homeopatia), amb tot el que això comporta.
El principi de similitud no sembla tenir cap mena de sentit com a principi universal. Dir que “el similar cura el similar” i afirmar que això és un  principi universal, que es compleix sempre, no sembla massa versemblant, tenint en compte el coneixement actual.
El principi dels infinitesimals és absolutament contrari a tot que se sap avui dia, i no és poc, de química. D’entrada, que a la majoria de remeis homeopàtics no hi hagi ni una sola molècula de la substància inicial fa difícil de creure que puguin tenir cap efecte, ni positiu ni negatiu, més enllà de l’efecte placebo. La teoria de la memòria de l’aigua és inversemblant i en tot cas caldria demostrar, ja no el mecanisme de funcionament, si no la seva existència, per exemple a través dels seus efectes. Per altra banda, quan parlem de les dilucions infinitesimals, els homeòpates suposen que l’aigua que s’utilitza per realitzar les successives dilucions és aigua, però avui sabem que és molt difícil, per no dir impossible amb els mitjans al nostre abast, aconseguir aigua pura, és a dir que no contingui cap tipus de contaminació, ni tan sols traces (Hannemann per exemple usava aigua doblement destil·lada, i creia, innocentment, que així treballava amb aigua pura). Així, si l’aigua amb la que fem les dilucions conté certes quantitats d’alguna substància, diferent de la que nosaltres estem intentant preparar (que és el que passa en realitat)...quina és la substància que “recordarà” l’aigua en el preparat homeòpatic? A més, si l’aigua te alguna mena de memòria, la tindria de qualsevol substància que hagi contingut durant tot el seu cicle, així l’aigua d’un riu “recordarà” totes les sals i tots els contaminants que hagi contingut? o és que només “recorda” d’aquella substància que un subjecte, un homeòpata, hagi diluït conscientment i “sucussionat” convenientment? i com ho “sap” això l’aigua? A més, el que sabem actuament de fisiologia és coherent amb l’afirmació de que menys dosi d’una substància comporta, al menys generalment, menys efecte i no a l’inrevés com defensa l’homeopatia amb la teoria de les potències.
Com dèiem més amunt, el món seria molt diferent de com és si l’ontologia (el que en realitat hi ha) que proposen els homeòpates fos certa. I en el terreny epistemològic (el que coneixem i com ho justifiquem), si el món fos coherent amb l’ontologia que proposen els homeòpates aleshores el que sabríem del món, el que observaríem, seria diferent del que efectivament observem i ens mouríem pel món de manera diferent de com ens movem i no caldria apel·lar a futurs desenvolupaments de la ciència o a un “paradigma científic diferent” a l’actual per demostrar de manera consistent i reproduïble els efectes de l’homeopatia sobre la salut de persones o animals o inclús in vitro o per detectar una energia que no detectem ni percebem de cap manera quan en de fet som capaços de detectar energies molt menys poderoses i els seus efectes. Òbviament la manera d’evitar enganys voluntaris o involuntaris és dissenyar experiments adequats, com per exemple els assajos clínics amb control de placebo i a doble cec. I es pot dissenyar un experiment per investigar qualsevol afirmació proposicional que pretengui donar informació sobre el món, com per exemple l’afirmació “els remeis homeopàtics són efectius per guarir tal o qual malaltia” (es podria, per exemple, fer un estudi amb un nombre estadísticament significatiu de persones que seguissin un tractament homeopàtic, independentment dels símptomes “més visibles” que aquests presentessin (per evitar problemes ètics s’haurien d’evitar malalties greus, és clar). Tots els pacients haurien de seguir el tractament exactament tal i com se segueix en homeopatia. La clau estaria en que alhora d’administrar els remeis, aquests haurien de ser en alguns casos remeis homeopàtics “reals” i en altres una substància inert, però amb el mateix aspecte (és a dir, placebo). És extremadament important que tots els remeis, els “reals” i els inerts, estiguessin codificats de manera que ningú, ni els terapeutes ni els pacients sabessin qui està prenent un remei “real” i qui està prenent una substància inert (un control per placebo a doble cec)...Bé, assajos d’aquest tipus s’han fet, i els resultats són tant més propers a l’efecte placebo com a explicació dels efectes de l’homeopatia com més alta és la qualitat del doble cec).
Un altre fet que sembla difícil d’entendre és la connexió entre allò que es pot anomenar “mental” i allò físic, tal i com es planteja des de l’homeopatia i que recorda d’alguna manera el problema cartesià de la comunicació entre la res cogitans (substància pensant) i la res extensa (substància extensa o material), solucionada de manera més aviat barroera per Descartes amb l’explicació de la glàndula pineal. És a dir, des d’una visió vitalista del món, que comporta una concepció del cos-ment com la de l’homeopatia (on per “cos” s’entén tot allò somàtic, físic, material, que és el que de fet se’ns presenta als sentits de manera més clara i on es manifesten els símptomes físics més visibles i per “ment” s’entén tot allò que cau en l’àmbit de les emocions, pensaments, esperit, etc, i que està, segons l’homeopatia i les demés teràpies “energètiques”, en connexió amb la “força vital”, una energia de caràcter espiritual), com és possible la connexió bidireccional entre el cos (material) i la ment (energetic-espiritual)? Aquesta connexió suposa l’explicació, per una banda de que l’energia en el pla emocional-vibracional-espiritual pugui ser causa d’una malaltia (o del conjunt de símptomes) en el pla material (o que es manifesta en el pla material) i a l’inversa, que un suport material (uns glòbuls de sucre) pugui tenir un efecte sobre el pla energetic-espiriutal (equilibrant-lo), per retornar a l’estat de “salut”. L’explicació de que els glòbuls de sucre fan de suport material d’aquesta energia espiritual l’únic que aconsegueix és desplaçar el problema, però no el resol. Com s’entén la relació entre una entitat material com l’aigua o el sucre dels glòbuls i el tipus d’energia de la que parla l’homeopatia? Aquest problema es deriva d’una incoherència a nivell teòrico-conceptual entre  holisme i dualisme. Per una banda, l’homeopatia es declara una teràpia holística i que això vol dir tractar l’esser humà (i altres éssers vius) com un tot i es volen allunyar de l’enfocament de la medicina científica de separar la realitat humana en parts com si fossin independents. Per altra banda acusen a la medicina “al·lopàtica” de no tenir en comte la dimensió mental de l’home, que inclou els factors psíquics, emocionals, espirituals, etc, com sí que fan ells...Bé, aquesta darrera és una postura clarament dualista, que considera ment i cos com dues coses diferents, separades, que poden estar més o menys relacionades (i hem vist que és força problemàtic explicar com), però que són dues realitats ontològiques diferents, no gaire lluny del que proposava el mecanicisme de Descartes: una res extensa material i una res cogitans espiritual. El dualisme és una postura que és difícil de compatibilitzar amb l’holisme.
Per altra banda, curiosament els partidaris de l’homeopatia, i de la majoria de les teràpies pseudocientífiques, en contra del que semblaria que pretenen defensar, medicalitzen la majoria d’àmbits de la seva vida, així els actes de menjar, beure, respirar, dormir, somiar, relacionar-se, seure, practicar el sexe, llegir, pensar, són activitats vistes com a camps d’observació de símptomes i també com a possibilitats de tractament, quin sigui aquest tractament o la seva eficàcia és una altra història, però el cas és que la majoria dels nostres actes quotidians acaben sent vistos en alguns cercles com part d’una acció relacionada d’alguna manera amb la salut, és a dir, una acció mèdica. El resultat d’això, òbviament, és una medicalització de la vida, que a més no està basada en cap evidència i que també es pot veure reflectida en alguns altres aspectes com ara una farmaciola plena diferents tipus de “remeis” o una necessitat per acudir regularment a consultar a algun terapeuta, sense cap raó concreta.
És interessant l’aparent confusió entre la individualització i els fets anecdòtics. Que a mi, a un amic, un familiar o una veïna, ens hagi “funcionat” un determinat tipus de teràpia no vol dir que aquesta funcioni en general, a més és molt curiosa la facilitat amb que es passa del cas particular a l’universal, a una generalització en els casos positius i la dificultat en els casos negatius, és quelcom que en principi semblaria anar en contra de la seva pretensió inicial d’individualització. Tenint en compte que actualment existeixen aproximadament uns 3000 remeis homeopàtics, dels quals uns 150 són els que s’usen habitualment...això voldria dir que segons els homeòpates unicistes, només hi ha 3000 tipus d’individus, dels quals 150 són els més habituals. El primer que ens podem preguntar és si la “força vital” està “quantitzada”. A més, tenint en compte que actualment hi ha gairebé 7000 milions de persones al planeta...i que al llarg de la història de la humanitat, suposant que aquesta comencés aproximadament a l’any 50.000 a.C. per posar una data, han viscut de l’ordre de 100.000 milions de persones...i que aquesta xifra va pujant, o descobrim moltes més substàncies o bé acceptem que la individualització no és exactament una individualització.
Un argument molt utilitzat pels homeòpates, és que la medicina (mal anomenada) “al·lopàtica”, la basada en l’evidència per entendre’ns, només tracta símptomes i que l’homeopatia va a la causa real de la malaltia. L’explicació és que el que la medicina científica i l’homeopatia consideren “causa” d’una malaltia no són les mateixes coses. Els homeòpates consideren que una infecció, els virus, els bacteris, un tumor, el colesterol, etc...o sigui, el que la medicina considera les causes de les malalties són en realitat simples símptomes i que la causa real, no de la malaltia, ja que per l’homeopatia “no hi ha malalties si no malalts”, si no la causa real del conjunt de símptomes que descriu un estat de malaltia d’un pacient determinat, és el desequilibri de la “força vital”. Però tot i aquesta afirmació, els homeòpates treballen basant-se en símptomes, o el que ells consideren símptomes, tant per diagnosticar, com per avaluar el tractament, que serà considerat un èxit si s’observa una desaparició dels símptomes. No s’observa massa esforç per assegurar-se de que “l’arrel de la malaltia”, és a dir, el desequilibri de la “força vital” ha estat restablert. Això roman en el regne de les conjectures no contrastades.
Per fer-nos una idea més clara s’ha de tenir en compte que el que els homeòpates consideren símptomes són coses com ara aquestes:
Por a estar sol, por a la foscor, por de que alguna cosa ha de passar, negar-se a fer testament, ser suspicaç, ser desconfiat.
Desitjos alimentaris de dolços i àcids, transpiració en presència de forasters, transpiració de tristesa, tenir tos amb sensació d’arrossegar-se abans de la mitjanit, tenir tos com si ens clavessin claus a la laringe des de la 1 a.m. fins les 4 a.m.
Despertar pel soroll del menyspreu, Sentir somnolència mentre es fa costura, caure adormit mentre s’escriu, caure adormit després de riure,
Ansietat al sentir les campanes de l’església,
Espasmes al recte durant el coit,






ANNEX.
Alguns extractes de webs proposants de l’homeopatia parlen per si soles:

“¿Son incompatibles el tratamiento homeopático y el alopático?
Existe la creencia de que si se combinan ambos tipos de tratamiento podrían producirse en el enfermo efectos nocivos. Esto no es así. Puede ocurrir que la medicación alopática enmascare los síntomas naturales del enfermo y la enfermedad, lo que puede dificultar el hallazgo del medicamento homeopático correcto. Además, algunas medicaciones alopáticas podrían anular parcial o totalmente el efecto terapéutico de los medicamentos homeopáticos.
Pero por otro lado, hay situaciones en las que resulta imposible suspender la medicación alopática que el paciente ya estaba recibiendo e inclusive es necesario ocasionalmente complementar el tratamiento homeopático con algún medicamento alopático.
Es importante que los pacientes que inician un tratamiento homeopático sepan que no deben suspender abruptamente los medicamentos de otro tipo que estaban recibiendo sin adecuado control médico ya que esto podría ocasionarles trastornos a veces importantes. La medicación alopática debe ser interrumpida gradualmente y de acuerdo con un esquema adaptado a cada situación individual y siempre que esto sea médicamente posible.”

“SEGÚN la medicina homeopática no existen dos enfermedades iguales, así como tampoco existen medicamentos idénticos entre si: por el contrario, todo ha de ser diagnosticado y cada remedio formulado según las características fundamentales del individuo enfermo. La atención especial brindada a cada individuo es, por tanto, una de las directrices principales de la homeopatía. Ello no obstante, es posible clasificar a las personas en tres grandes tipos orgánicos, cada uno de ellos con una predisposición especial hacia una u otra enfermedad.
·         El tipo carbónico es el de las personas que tienen un temperamento claro y decidido.
Son incluso pacientes y obstinadas, pero pueden mostrar, tanto física como mental y emocionalmente, cierta rigidez. Desde el punto de vista de la salud, los "carbónicos" se muestran resistentes frente a cualquier trastorno, pero cuando pierden la salud, pueden caer víctimas de cualquier enfermedad.
·         El tipo fosfórico es alto y delicado y sus gestos son expresivos. Las personas de este tipo generalmente se ven invadidas por repentinos accesos de entusiasmo sufren profundamente por desilusiones también súbitas.desde el punto de vista de la salud, el individuo fosfórico cuenta con una mineralizacion insuficiente y este hecho puede exponerlo a fenómenos infectívos y a trastornos neurofuncionales de distinta naturaleza.
·         El tipo fluórico es en términos generales inestable de paso y de gestos desordenados. Podría definirse como una persona carente de equilibrio desde el punto de vista físico. Este tipo de individuos tiene tambien carencias minerales.”
(http://www.salud.bioetica.org/homepatia.htm)
I una proposta molt curiosa:
HOMEOPATÍA COGNITIVA - Esencia de Elementos
·         El éxito y los compuestos de carbono
·         El amor y los compuestos de fósforo
·         La estimación y los compuestos de azufre
·         El abandono y los compuestos de yodo 
·         El abuso y los compuestos de bromo
·         La necesidad de confianza y los compuestos de arsénico
·         La necesidad de satisfacción inmediata de las necesidades y los compuestos de flúor
·         La sensación de peligro y los compuestos de nitrógeno
·         La desilusión fácil y los compuestos de cloro
·         Los sentimientos fácilmente heridos y los compuestos de cromo
·         La invalidez y las sales de boro
·         Las relaciones sexuales y las sales de sodio
·         La necesidad de pertenecer a un grupo y las sales de potasio
·         La necesidad de vivir dentro de un ambiente seguro y el grupo del calcio
·         La sensación de orfandad y las sales de magnesio 
·         La autonomía y las sales de bario
·         Consistencia y las sales de plata
·         La necesidad de crear y las sales de oro
·         El miedo del castigo y los compuestos del zinc
Però els proponents de l’homeopatia cognitiva fan una advertència curiosa:
“La Homeopatía Cognitiva es una corriente nueva de homeopatía que se desarrolla en los últimos años a un ritmo intenso. Ya se enseña formalmente como metodología básica, en Moscú, en la Universidad de la Amistad de los Pueblos, desde el 1998. Como metodología es absolutamente necesaria para personas que quisieran mejorar su situación psicológica.
Sin embargo, por desgracia, no todos los homeópatas están informados sobre dicha metodología y no están en posición de aplicarla. Por esa razón sería conveniente que comprueben que su homeópata está instruido en la homeopatía cognitiva, si quisieran aplicar a si mismos dicho tipo de homeopatía.”
És aquesta una medicina alternativa alternativa?
(http://www.organon2001.gr/portal/index.php?option=com_content&task=view&id=322&Itemid=628)