Subs

Subscribe to our mailing list

* indicates required

dijous, 27 d’octubre de 2011

El sou dels polítics

Un dels temes recurrents que provoca malestar entre la població és el sou dels polítics: Si es mereixen el sou que guanyen, qui ha de decidir els seus salaris, si és just que un diputat cobri aquesta o aquella quantitat, si està justificat que el president d’un Govern Autonòmic cobri més que el del Govern Central o que alguns membres de l’equip de govern d’un Ajuntament s’apugin el sou ni que sigui un euro sobre els seus immediats predecessors, especialment en uns temps que ens diuen que són de crisi i en els que s’intenta convèncer a tothom de la necessitat de fer sacrificis.

Totes les activitats humanes tenen una sèrie de béns intrínsecs, essencials, que fan que aquella activitat sigui el que és. Aquests béns han d’estar al centre de les motivacions de qualsevol que es dediqui a l’activitat que sigui i quan els motius d’algú són uns altres podem parlar de corrupció d’aquesta activitat. No entrarem a discutir quins són els béns essencials de la política, però definitivament fer guanyar més o menys diners a qui s’hi dedica no sembla que hagi de ser un d’ells.

Penso que la de polític és una de les dedicacions més importants a les que un ciutadà pot consagrar part del seu temps, el seu esforç i en general el seu talent. Precisament per això considero que no ens podem permetre el luxe de que algú tingui ni tan sols la temptació de dedicar-se a la política per raons que no siguin els béns intrínsecs de la mateixa, com per exemple: pel sou que cobrarà o per allò que en traurà. O que es plantegi fer-ho només “si no ha de perdre diners”. Algú que es vulgui dedicar a la política, a qualsevol nivell, no ha de voler treure’n res, a banda de la satisfacció personal, l’honor i el reconeixement per haver servit amb més o menys encert al seu poble (que no som de pedra i alguna cosa hem de guanyar, no crec en l’altruisme absolut). D’aquest tipus han de ser les aspiracions màximes i úniques que hauria de tenir algú que es vulgui dedicar a la política sense corrompre-la.

És evident però que les persones necessitem uns recursos materials per viure dignament, també aquells que vulguin dedicar-se a la política des de les institucions. No seria pas una bona opció que els polítics no cobressin, per que això limitaria l’entrada a les institucions només als que econòmicament s’ho poguessin permetre. Sembla obvi que els polítics amb una dedicació significativa han de tenir un sou i aquest sou ha de ser digne.

Les preguntes aleshores són ¿qui l’ha de decidir i amb quin criteri? Crec que, decideixi qui decideixi i sigui quin sigui el criteri, és important que el sou d’un polític li garanteixi un nivell de vida digne, però alhora ha de ser coherent amb la realitat social* que els ciutadans li hagin encarregat gestionar i millorar i ha d’anar lligat d’alguna manera a com gestioni i a com millori aquesta realitat.

Respecte a l’argument de que als “més vàlids” no els interessaria entrar en política si el sou no fos prou atractiu comparat amb els sous que ofereix la gestió a l’empresa privada, he de dir que, seguint el raonament d’abans, en cap cas consideraria que algú és vàlid per ocupar ni el càrrec polític més humil, si el sou fos per a ell el motiu que el fes decidir. Si el que ha cobrar és tan important per a ell, aleshores és que no és vàlid per la política. Considero que la política és tan important que em sembla un argument d’una banalitat intolerable. Ni el salari legal a rebre mentre duri el “contracte” amb els ciutadans, ni l’”alegal” que molts polítics sembla que reben després d’alguns ciutadans “agraïts”, ni l’il•legal que alguns s’asseguren per “altres mitjans” no poden ser de cap manera un factor que faci decidir algú a dedicar-se a la política.



*Nota: Es important, per fer-nos una idea de la realitat social que gestionen els nostres polítics, no oblidar unes xifres concretes: 1. El Salari Mínim Interprofessional, el que se suposa que és la mínima retribució que pot rebre per llei una persona per un treball a jornada completa i que li hauria de permetre viure dignament, és a Espanya de 641,40 €/mes per al 2011. 2. El salari promig, que segons les darreres dades espanyoles del 2009 és de 1858 €bruts/mes pel conjunt d’Espanya i 1982 €/mes per Catalunya i 3. El salari més freqüent, el que cobra el major nombre de persones, que segons el propi Govern és a Espanya de 15500 €/any, que vindrien a ser uns 1000 €/mes, després dels impostos que serveixen, entre altres coses, per pagar els sous dels polítics.

La llista més votada

Potser una de les preguntes més formulades durant les setmanes posteriors a unes eleccions ajustades és aquella que ens qüestiona sobre si qui ha de governar necessàriament és “la llista més votada” o no. Es fan enquestes, debats i tertúlies, als mitjans i al carrer, on cadascú diu la seva. Els partits polítics i els seus simpatitzants es posicionen, normalment en funció del que els interessa segons els resultats que hagin obtingut. Els arguments normalment pivoten entorn d’una suposada dialèctica legalitat/legitimitat. És aquesta una disjuntiva vàlida en molts casos de la vida. Efectivament no sempre allò que és legal és també legítim i de vegades allò legítim va contra la llei. No crec que sigui aquest el cas de “la llista més votada”.

En primer lloc, per que la pugna entre legalitat i legitimitat (moral, s’entén) només té sentit quan qui fa la llei i qui la desafia en nom de la legitimitat són subjectes diferents. Aquesta no seria precisament la circumstància que es dóna quan qui es queda legalment fora del govern sent “la llista més votada”, forma part del mateix subjecte que té la potestat legal de modificar la llei per tal de fer-la més legítima, si és que es considera que no ho és, i no ho ha fet.

I en segon lloc, per que l’essència d’una democràcia representativa com la nostra és el fet que els membres de les institucions representen els interessos dels ciutadans que els han votat. Per això, qui acaba governant és aquell que obté el suport dels representants de més ciutadans i no qui obté més vots directament a les urnes. Si no s’està d’acord amb això deu ser per que no es creu veritablement en l’essència de la democràcia representativa i s’és partidari d’un tipus de democràcia més directa. Això no seria pas dolent, si no fos per que absolutament tots els nostres polítics es passen la vida intentant fent-nos creure que, efectivament, ens representen.

Així doncs, esgrimir en aquests casos la legitimitat contra la legalitat, o bé no té sentit o bé deslegitima la democràcia representativa en front d’una de més directa. Serà que molts estan més a prop del 15M del que es pensen?

“Indignats”: Què està passant?

Tal com jo ho veig, la majoria de crítiques que reben els anomenats “indignats”, són una mostra de que molta gent no ha entès massa bé què està passant, incapaços de sortir dels esquemes d’un sistema que s’ha mostrat incompetent per assolir els objectius del que hauria de ser una societat feliç. Deixant de banda arguments que s’autodeslegitimen, com els que acusen els “indignats” d’abraçar una tendència política determinada i no “representar” la societat, el principal eix d’argumentació mínimament seriòs contra la protesta, des de posicions que fins i tot es consideren properes a l’esperit general del moviment, és el que critica que encara no hagin sortit “propostes concretes”. Aquest argument peca de no haver entès l’autèntica essència del moviment. La força de l’anonimat, la potència d’una multitud que es nega a ser identificada i la indefinició formen part precisament del que fa aquest moviment diferent d’altres mobilitzacions recents (no a la guerra, vivenda digna, no a Bolonya, etc), que tot i estar dotades en certa manera d’algun d’aquest elements, estaven clarament acotades en el temps, en l’espai, i sobre tot en els objectius i els lemes, i si bé això les feia ben concretes, al mateix temps les feia molt vulnerables.

El moviment de protesta indignat que ara es concentra a les places de moltes ciutats no pot donar solucions concretes a problemes concrets que pateix la nostra societat, per que considera que aquests problemes concrets deriven directament d’un problema estructural i que per tant no n’hi ha prou amb “propostes concretes”. Les propostes concretes ja hi són, tots les coneixem, el que indigna és que si no s’apliquen és per que en el centre de l’interès dels que haurien d’aplicar-les no està el demos (el poble, el barri) si no els oligos (els pocs) que ostenten el ploutos (la riquesa).
L’autèntic pivot sobre el que gira aquest moviment és doncs la indignació de moltes persones i el màxim nivell de concreció al que pot arribar és mirar d’identificar i fer explícites les causes comunes d’aquesta indignació que sembla estructurar-se entorn a tres pols:

1. Una “democràcia” representativa que no és representativa. Degut al sistema electoral no és ja que la majoria governi a la minoria, si no que la minoria més gran governa i imposa els seus criteris a la resta de minories, que de fet són la majoria de persones, una resta de minories que, de facto, tenen la seva entrada vetada. És a dir que la gran majoria de ciutadans, els que no pertanyen a la minoria que mana, estan indignats per que no poden sentir-se representats.

2. Una “democràcia” parlamentària que no és parlamentària, en la que el parlament no funciona com un lloc on es va a parlar, en el sentit fort del terme, si no com un mercat de negociació entre els interessos dels partits i dels seus aparells. Un parlament en el que hi ha un grau d’absentisme inacceptable i en el que tots els partits aspiren a una majoria absoluta que faci innecessària la funció democràtica del parlament, o, en el cas de no aconseguir-la, a pactes “estables” entre partits que igualment facin innecessària la funció del parlament en ares d’una “governabilitat” que passa per sobre del debat i el diàleg, mostrant així la poca convicció democràtica dels partits. Un sistema en el que no hi ha una autèntica separació de poders i en el que el poder executiu s’erigeix en poder legislatiu i el legislatiu en judicial, el qual acaba influint sobre l’executiu, tancant així un cercle viciós encaminat a difuminar les responsabilitats de decisions que de tota manera no es prenen democràticament.

3. Una “monarquia parlamentària”, en la que l’autèntic “monarca” és el poder econòmic. Els motius d’indignació assenyalats vénen a convergir en un punt que penso que és la clau de volta del problema: Les grans decisions són preses en realitat per qui té el poder econòmic, i en tot cas per defensar els seus propis interessos, amb un grau de corrupció a tots els nivells de la política que ratlla l’esperpent. És a dir, el poble està indignat per qui pren les decisions.

Aquests tres pols, a més, estan interconnectats, formant una estructura complexa que es retroalimenta i s’autoprotegeix, de manera que és pràcticament impossible mossegar-la. Els mitjans de comunicació o inclús el sistema educatiu ens fan veure una realitat socio-política categoritzada d’una determinada manera i així s’entén que siguem incapaços d’entendre un moviment sense un líder, sense unes propostes concretes, sense unes demandes concretes, sense uns límits temporals, sense un lema identificable, sense una estructura jeràrquica. Per això aquest moviment de protesta ciutadana fa tanta por, per la seva indefinició que el fa difícil de controlar si no és amb violència. Una violència per altra banda injustificable, donat l’esperit manifestament pacífic de la protesta, si es vol mantenir al menys l’aparença de que vivim en un estat que se suposa de dret.

En definitiva, el moviment dels “indignats” hauria de jugar el paper de guspira que porti a la societat a veure que és necessari un canvi radical vers un sistema més democràtic, i això no implica per al moviment fer propostes concretes sobre com hauria de ser la societat, per que precisament al que aspira és a que aquestes propostes concretes, siguin les que siguin, puguin ser elaborades, aprovades i portades a terme, a diferència del que passa ara, pel conjunt de la població, en el que hauria de ser una autèntica democràcia, veritablement representativa de tots els sectors de la societat i amb un grau més alt de participació ciutadana. Per això seria un error que del moviment sortissin propostes massa concretes, que no reflectirien més que els desitjos de qui les fa, o com a molt dels que en aquell moment constitueixin l’assemblea que les aprovi. Les demandes que surtin del moviment haurien de limitar-se, i no és poca cosa, al que realment uneix a totes i a tots els ciutadans indignats: el desig d’una democràcia de veritat.

De moment s’està posant de relleu el què (democràcia amb majúscules), el qui (nosaltres, tots) i el quan (ara). Respecte al com arribar-hi, fóra injust exigir als ciutadans indignats un grau més alt de concreció i d’eficiència en uns dies que la que s’exigeix als que han fet de la política una professió en més de 30 anys. Pensar en “com acabarà això” denota novament una mirada des d’un paradigma que entén la vida com una successió discontínua de capítols aïllats, que comencen i acaben, dels quals es pot fer un balanç quantitatiu per avaluar-ne l’èxit o el fracàs. Però la vida és un continu, i així com és difícil de dir quan va començar a germinar aquest moviment, si el 15 de Maig del 2011 o el 1978 o el 1975 o el 1939, crec que no es pot dir quan acabarà, i per tant serà difícil avaluar-lo quantitativament. La gent marxarà de les places, i això marcarà per al pensament ortodox el final d’aquest capítol, però la vida continuarà, i les coses seran diferents de com haurien estat si un grup de ciutadans anònims no haguessin decidit quedar-se acampats, fins a ser multitud, a una Plaça de Madrid, o això espero.