Subs

Subscribe to our mailing list

* indicates required

dimecres, 28 de març de 2012

Li diuen democràcia però no ho és!...o sí?

Un dels lemes més repetits des del 15 de Maig del 2011 ha estat aquest: “li diuen democràcia però no ho és!”. La idea subjacent és la següent: Existeix una democràcia ideal, que no es correspon amb això que ara mateix tenim, tot i que hi hagi qui digui que sí que ho és. La solució doncs als nostres problemes polítics és: més democràcia.

Hi ha però un plantejament més trencador que aquest i que no sembla del tot descabellat. Imaginem el següent lema alternatiu: “Li diuen democràcia i sí que ho és!”. És a dir, la democràcia és precisament això que tenim...si no ens agrada és el nostre problema.

El primer plantejament implica creure que existeix una possibilitat teòrica, una situació ideal però alhora possible, a la que es pot arribar. Això té algunes implicacions com ara acceptar que existeix alguna cosa així com un poble amb una voluntat general, la qual cosa no és tan trivial com pugui semblar. El nostre problema en tot cas és que no hem estat capaços de portar aquest ideal a la pràctica. Hi ha doncs una democràcia formal, un concepte ideal, i és la seva materialització real el que encara no s’ha assolit.

El segon plantejament posa sobre la taula la possibilitat que el problema estigui en el mateix concepte de democràcia i no en la seva realització. Hi ha qui diu que hi ha una relació simbiòtica entre sistema capitalista i democràcia: a la democràcia li va bé el sistema capitalista i alhora, al sistema capitalista li va molt bé la democràcia per mantenir-se i expandir el seu regnat. De fet, la democràcia liberal permet tenir una societat de consumidors prou tranquils com per assegurar la pau social, però alhora prou insatisfets com per continuar consumint i perseguint la pastanaga d’una suposada felicitat promesa i així fer girar la roda que alimenta als amos del Capital. Així doncs, segons aquest crític punt de vista, la democràcia no és res més que això que ja tenim. El problema doncs estaria en el mateix concepte de democràcia i no en la seva materialització.

He de reconèixer que jo sempre m’he sentit més proper a la primera opció, la de creure que hi ha un ideal democràtic no assolit, però la veritat és que la segona és una visió que resulta molt atractiva. De fet, que segons quins personatges es declarin i es comportin com si fossin “demòcrates” ens hauria de fer sospitar.

Potser és cert que la democràcia liberal, formada per consumidors “lliures”, no és més que el resultat lògic d’una història que ja ha arribat al cap del carrer. Potser és aquest el millor dels mons possibles i la democràcia liberal és el menys dolent dels sistemes viables, com ens agrada dir. Potser és cert que de fet, tots els intents de canviar les coses que hi ha hagut al llarg de la història de la humanitat ens havien de portar necessàriament a aquesta fi de la història que diria Fukuyama i ja no hi ha lloc per la política, ja no hi ha res a fer més que millorar la gestió i ser més eficients.

No es tracta de pecar de blasfèmia posant en dubte la democràcia, però ben mirat, qui sap si li hauré de donar la raó a un bon amic meu quan diu que la democràcia està sobrevalorada? Serà que esperem d’ella coses que, senzillament, per definició, no ens pot oferir?. Però la qüestió és que hi ha un malestar generalitzat. Evidentment no tinc ni idea de quina podria ser l’alternativa a la democràcia, però potser el canvi, si és que es vol, passaria per pensar nous camins “post-democràtics”. Hem de plantejar-nos coses com ara si volem ser considerats consumidors abans que persones, si la rendibilitat ha d’estar per sobre de la dignitat o què vol dir ser “lliure” en un món economitzat i dominat per les grans corporacions, en el que un nombre inferior a l’1% d’elles controla l’economia mundial. Hem de preguntar-nos què entenem per llibertat i per dignitat en un món tecnificat, en el que el Gran Germà tot ho controla i en el que la propaganda de masses ens diu exactament què hem de consumir (i què i a qui hem de votar) i quan ho hem de fer. I hem de qüestionar conceptes con el de “voluntat general” o el de “majoria absoluta”...

Hi ha un perill però de que el sistema capitalista s’adoni, si és que no ho han fet ja, de que no li cal la democràcia o que amb encara menys democràcia també és possible el capitalisme més ferotge i el canvi s’acabi donant per la via “pre-democràtica”. La Xina ens està ensenyant aquest camí. Serà aquest el “miracle xinès” del que ens fan tan bona publicitat?

divendres, 10 de febrer de 2012

Digueu-me gandul

Si la riquesa fos el resultat inevitable del treball dur, les dones d’Àfrica serien totes milionàries” (Georges Monbiot, The Guardian, 7 de novembre de 2011).

Un amic em va explicar que de l’escola del seu fill de 6 anys li havia arribat una valoració sobre la criatura que l’havia deixat molt preocupat: “El nen és molt intel•ligent, però no li agrada treballar”. El vaig tranquil•litzar explicant-li que segurament era un error del professor en l’ús del terme “però”. Segurament el que el professor volia dir és que: “El nen és molt intel•ligent, per tant no li agrada treballar” o bé: “El nen és molt intel•ligent i no li agrada treballar”, o més probablement: “El nen és molt intel•ligent i li cal treballar poc”.

L’homo sapiens, com tots els éssers vius, ha intentat des de sempre sobreviure i, per maximitzar les seves probabilitats d’èxit, fer-ho seguint l’imperatiu natural de l’eficiència. Així, des de que es pot considerar una espècie diferenciada d’altres branques d’homínids, l’homo sapiens ha emprat una de les seves capacitats innates més preuades, la intel•ligència, per fer, entre altres coses, el que els altres animals no fan: triar els seus objectius vitals. I un d’ells ha estat reduir al màxim les tasques dures, avorrides, repetitives, inútils, consumidores de temps i recursos, feines en general feixugues i que no el deixen pensar i gaudir de viure, que és el que realment el fa ser el que és, un ésser intel•ligent.

Fugir de l’esforç sembla ser doncs una de les conseqüències de les lleis bàsiques de la naturalesa i és, per tant, el més natural en l’home. L’eficiència en el treball té un motiu lògic: esforçar-se més del necessari és contraproduent per l’individu i per l’espècie, consumeix temps i recursos que altrament es podrien emprar per coses més productives (com pensar) i produeix residus molestos de manera totalment innecessària. S’han d’obtenir els objectius, però amb el mínim esforç possible. No te sentit allò de que “no valorem el que obtenim sense esforç”...penso més aviat que el que no valorem és allò que no desitgem de veritat.

És absurd doncs afirmar que el fet que a algú no li agradi treballar està en conflicte amb el fet de ser molt intel•ligent. Que no ens agradi treballar (una noció molt concreta de "treball" identificat amb "esforç") és el normal en un ésser que es consideri intel•ligent.

Així que estic ben fart del discurset de “la cultura de l’esforç”. La cultura de l’esforç és una farsa, una invenció contra natura que beneficia només a uns quants. En realitat la natura busca eficiència i no pas esforç, però no ens equivoquem, no es tracta d’una eficiència en l’estret sentit economicista si no en un sentit molt més ampli. La noció d’eficiència va lligada tant als mitjans, en aquest cas l’esforç (que s’hauria de minimitzar i no pas maximitzar), com als fins, que després de tot són els que donen sentit a l’esforç. Això és el que no entenen els defensors de la cultura de l’esforç per als quals la intel•ligència es limita als mitjans i no te res a dir dels fins. De fet, la cultura de l’esforç converteix els mitjans en fins; és com si només ens preocupéssim de la velocitat del cotxe, sense ni tan sols plantejar-nos on anem.

El fet és que encara que ens llevem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, la noció d’eficiència seguirà sent el que regeix a la natura i continuarà estant més lligada a la llei del mínim esforç necessari i a l’aprofitament dels talents naturals de cadascú que a una estúpida cultura de l’esforç per l’esforç que l’únic que fa és malbaratar els limitats recursos de que disposem, crear frustracions i mantenir l’status quo. Una gota de talent val més que un oceà d’esforços.

Que quedi clar que no és que cregui que mai hem de moure un dit. Està clar que en ocasions és inevitable haver d’esforçar-se. I, si és així, és correcte mirar de passar aquest tràngol amb la millor cara possible, cosa tant més fàcil quan més sentit te l’esforç en qüestió; per exemple faríem bé d’esforçar-nos en pensar sobre quins són els nostres talents naturals, allò que se’ns dóna bé i quins són els nostres fins, que acostumen a coincidir força amb allò que ens fa feliços. Ningú té tots els talents ni ningú pot aconseguir qualsevol cosa. Això ens donaria una pista sobre quins són els esforços que valen la pena. I aleshores sí, abocar tota la nostra passió en aquell esforç, un esforç per altra banda indispensable per assolir l'objectiu, però que així serà naturalment eficient, i que en tenir sentit se’ns farà molt menys feixuc.

És absurd doncs dir que què al nen no li agradi treballar representa una objecció al fet de “ser molt intel•ligent”. És normal que un nen molt intel•ligent hagi assumit perfectament l’imperatiu natural de l’eficiència i que no li agradi esforçar-se per que sí. El que no és tan normal és que hi hagi tanta gent adulta que encara no ho hagi fet i que consideri “ser molt treballador” una cosa desitjable en sí mateixa o que faci bandera d’una aberració com “la cultura de l’esforç”, com si s’haguessin cregut aquell lema que donava la benvinguda als desafortunats que arribaven a Auschwitz: “El treball us farà lliures”. Digueu-me gandul, però ara el meu amic està més tranquil respecte el seu fill.



Nota: La valoració anava acompanyant les notes del nen: Un excel·lent en totes i cadascuna de les assignatures.


Publicat a: 
http://blogs.fetasantfeliu.cat/pere-ruiz/blog/73/digueu-me-gandul