Un dels lemes més repetits des del 15 de Maig del 2011 ha estat aquest: “li diuen democràcia però no ho és!”. La idea subjacent és la següent: Existeix una democràcia ideal, que no es correspon amb això que ara mateix tenim, tot i que hi hagi qui digui que sí que ho és. La solució doncs als nostres problemes polítics és: més democràcia.
Hi ha però un plantejament més trencador que aquest i que no sembla del tot descabellat. Imaginem el següent lema alternatiu: “Li diuen democràcia i sí que ho és!”. És a dir, la democràcia és precisament això que tenim...si no ens agrada és el nostre problema.
El primer plantejament implica creure que existeix una possibilitat teòrica, una situació ideal però alhora possible, a la que es pot arribar. Això té algunes implicacions com ara acceptar que existeix alguna cosa així com un poble amb una voluntat general, la qual cosa no és tan trivial com pugui semblar. El nostre problema en tot cas és que no hem estat capaços de portar aquest ideal a la pràctica. Hi ha doncs una democràcia formal, un concepte ideal, i és la seva materialització real el que encara no s’ha assolit.
El segon plantejament posa sobre la taula la possibilitat que el problema estigui en el mateix concepte de democràcia i no en la seva realització. Hi ha qui diu que hi ha una relació simbiòtica entre sistema capitalista i democràcia: a la democràcia li va bé el sistema capitalista i alhora, al sistema capitalista li va molt bé la democràcia per mantenir-se i expandir el seu regnat. De fet, la democràcia liberal permet tenir una societat de consumidors prou tranquils com per assegurar la pau social, però alhora prou insatisfets com per continuar consumint i perseguint la pastanaga d’una suposada felicitat promesa i així fer girar la roda que alimenta als amos del Capital. Així doncs, segons aquest crític punt de vista, la democràcia no és res més que això que ja tenim. El problema doncs estaria en el mateix concepte de democràcia i no en la seva materialització.
He de reconèixer que jo sempre m’he sentit més proper a la primera opció, la de creure que hi ha un ideal democràtic no assolit, però la veritat és que la segona és una visió que resulta molt atractiva. De fet, que segons quins personatges es declarin i es comportin com si fossin “demòcrates” ens hauria de fer sospitar.
Potser és cert que la democràcia liberal, formada per consumidors “lliures”, no és més que el resultat lògic d’una història que ja ha arribat al cap del carrer. Potser és aquest el millor dels mons possibles i la democràcia liberal és el menys dolent dels sistemes viables, com ens agrada dir. Potser és cert que de fet, tots els intents de canviar les coses que hi ha hagut al llarg de la història de la humanitat ens havien de portar necessàriament a aquesta fi de la història que diria Fukuyama i ja no hi ha lloc per la política, ja no hi ha res a fer més que millorar la gestió i ser més eficients.
No es tracta de pecar de blasfèmia posant en dubte la democràcia, però ben mirat, qui sap si li hauré de donar la raó a un bon amic meu quan diu que la democràcia està sobrevalorada? Serà que esperem d’ella coses que, senzillament, per definició, no ens pot oferir?. Però la qüestió és que hi ha un malestar generalitzat. Evidentment no tinc ni idea de quina podria ser l’alternativa a la democràcia, però potser el canvi, si és que es vol, passaria per pensar nous camins “post-democràtics”. Hem de plantejar-nos coses com ara si volem ser considerats consumidors abans que persones, si la rendibilitat ha d’estar per sobre de la dignitat o què vol dir ser “lliure” en un món economitzat i dominat per les grans corporacions, en el que un nombre inferior a l’1% d’elles controla l’economia mundial. Hem de preguntar-nos què entenem per llibertat i per dignitat en un món tecnificat, en el que el Gran Germà tot ho controla i en el que la propaganda de masses ens diu exactament què hem de consumir (i què i a qui hem de votar) i quan ho hem de fer. I hem de qüestionar conceptes con el de “voluntat general” o el de “majoria absoluta”...
Hi ha un perill però de que el sistema capitalista s’adoni, si és que no ho han fet ja, de que no li cal la democràcia o que amb encara menys democràcia també és possible el capitalisme més ferotge i el canvi s’acabi donant per la via “pre-democràtica”. La Xina ens està ensenyant aquest camí. Serà aquest el “miracle xinès” del que ens fan tan bona publicitat?
Hi ha però un plantejament més trencador que aquest i que no sembla del tot descabellat. Imaginem el següent lema alternatiu: “Li diuen democràcia i sí que ho és!”. És a dir, la democràcia és precisament això que tenim...si no ens agrada és el nostre problema.
El primer plantejament implica creure que existeix una possibilitat teòrica, una situació ideal però alhora possible, a la que es pot arribar. Això té algunes implicacions com ara acceptar que existeix alguna cosa així com un poble amb una voluntat general, la qual cosa no és tan trivial com pugui semblar. El nostre problema en tot cas és que no hem estat capaços de portar aquest ideal a la pràctica. Hi ha doncs una democràcia formal, un concepte ideal, i és la seva materialització real el que encara no s’ha assolit.
El segon plantejament posa sobre la taula la possibilitat que el problema estigui en el mateix concepte de democràcia i no en la seva realització. Hi ha qui diu que hi ha una relació simbiòtica entre sistema capitalista i democràcia: a la democràcia li va bé el sistema capitalista i alhora, al sistema capitalista li va molt bé la democràcia per mantenir-se i expandir el seu regnat. De fet, la democràcia liberal permet tenir una societat de consumidors prou tranquils com per assegurar la pau social, però alhora prou insatisfets com per continuar consumint i perseguint la pastanaga d’una suposada felicitat promesa i així fer girar la roda que alimenta als amos del Capital. Així doncs, segons aquest crític punt de vista, la democràcia no és res més que això que ja tenim. El problema doncs estaria en el mateix concepte de democràcia i no en la seva materialització.
He de reconèixer que jo sempre m’he sentit més proper a la primera opció, la de creure que hi ha un ideal democràtic no assolit, però la veritat és que la segona és una visió que resulta molt atractiva. De fet, que segons quins personatges es declarin i es comportin com si fossin “demòcrates” ens hauria de fer sospitar.
Potser és cert que la democràcia liberal, formada per consumidors “lliures”, no és més que el resultat lògic d’una història que ja ha arribat al cap del carrer. Potser és aquest el millor dels mons possibles i la democràcia liberal és el menys dolent dels sistemes viables, com ens agrada dir. Potser és cert que de fet, tots els intents de canviar les coses que hi ha hagut al llarg de la història de la humanitat ens havien de portar necessàriament a aquesta fi de la història que diria Fukuyama i ja no hi ha lloc per la política, ja no hi ha res a fer més que millorar la gestió i ser més eficients.
No es tracta de pecar de blasfèmia posant en dubte la democràcia, però ben mirat, qui sap si li hauré de donar la raó a un bon amic meu quan diu que la democràcia està sobrevalorada? Serà que esperem d’ella coses que, senzillament, per definició, no ens pot oferir?. Però la qüestió és que hi ha un malestar generalitzat. Evidentment no tinc ni idea de quina podria ser l’alternativa a la democràcia, però potser el canvi, si és que es vol, passaria per pensar nous camins “post-democràtics”. Hem de plantejar-nos coses com ara si volem ser considerats consumidors abans que persones, si la rendibilitat ha d’estar per sobre de la dignitat o què vol dir ser “lliure” en un món economitzat i dominat per les grans corporacions, en el que un nombre inferior a l’1% d’elles controla l’economia mundial. Hem de preguntar-nos què entenem per llibertat i per dignitat en un món tecnificat, en el que el Gran Germà tot ho controla i en el que la propaganda de masses ens diu exactament què hem de consumir (i què i a qui hem de votar) i quan ho hem de fer. I hem de qüestionar conceptes con el de “voluntat general” o el de “majoria absoluta”...
Hi ha un perill però de que el sistema capitalista s’adoni, si és que no ho han fet ja, de que no li cal la democràcia o que amb encara menys democràcia també és possible el capitalisme més ferotge i el canvi s’acabi donant per la via “pre-democràtica”. La Xina ens està ensenyant aquest camí. Serà aquest el “miracle xinès” del que ens fan tan bona publicitat?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada