El problema, l’autèntic problema és no saber quin és el problema.
El problema no és l’atur, ho és que hi hagi gent que no tingui accés a uns recursos que són de tots. Que el petroli s’acabi no és el problema, ho és que encara avui no ens haguem convençut que no hauríem d’anar amb el cotxe enganxat al cul. El problema no és que no hi hagi vivendes per tothom, el problema és que facin fora la gent de casa seva, mentre els bancs no saben que fer amb tots els habitatges buits que tenen. El problema no és que no hi hagi diners, ho és una distribució tan desigual de la riquesa, que fa que sembli que no hi ha diners quan a alguns els surten per les orelles.
Que el problema que tenim és tècnic ens diuen; que ha de ser solucionat per tècnics. És fals. Decidir qui ha de pagar els plats trencats no és mai un problema tècnic. És un problema principalment de dignitat, de respecte i, sobre tot, de justícia. I la dignitat, el respecte i la justícia són al terreny de l’ètica i, en darrer terme, al de la Política. Però Política amb majúscula, i no en el sentit restringit que li volen donar els que criden que la humanitat ja ha arribat a l’estació final del seu periple, que ja no cal la Política i que ara només s’han d’anar fent ajustos tècnics per acabar d’afinar el que se suposa que ja és la societat quasi-perfecta. No caiguem, amb ells, en la temptació de creure que la política es redueix a la gestió, a l’optimització, a l’eficiència i en darrer terme a rendibilitat... Aquesta és la política dels experts, la dels que comparen un país amb una empresa. La dels professionals de la política... i dels seus amics i familiars. Però aquesta visió reduccionista de la política no fa desaparèixer un problema fonamental: rendibilitat per a qui? Aquí hi ha un dels punts on falla aquesta tesi: és inevitable haver de decidir, primer si el que ens ofereix el món és insuficient (i ho serà sempre mentre continuem pensant que tenim dret a desitjar sense límits) i, si ho és, què i qui ha de tenir preferència i amb quin criteri ho decidim. Aquestes són, evidentment qüestions ètiques i polítiques, no tècniques.
Tots tenim una concepció de la justícia, i això no és per què puguem dir exactament què redimonis és la justícia, si no més aviat per què sabem que determinades situacions són justes o injustes. Reflexionar sobre les nostres concepcions de la justícia, posar-les sobre la taula, escoltar les dels altres, confrontar-les i, eventualment, decidir que n’ha de prevaldre una o que hem d’arribar a situacions en les que es faci possible la convivència, és també política i de fet, s’acosta més al que és la Política, amb majúscula, que allò que fan els polítics a les cambres de les grans institucions.
Sempre és més autèntic l’original que la còpia, la presència que la representació. El Poble és la presència, La Cambra només la representació. No és que ells, els polítics, ens hagin de dir quina concepció de la justícia hem de tenir i cap a on hem d’anar, si no ben bé a l’inrevés. Nosaltres els ho hem de dir a ells i ells ens hi han de portar, els agradi o no, i si no els agrada, han de plegar. Així de senzill. El pilot, en tant que pilot, no decideix el destí, ni tan sols la ruta, igual que l’enginyer, en tant que enginyer, no decideix on es construeix un pont per creuar el riu. En això poden, i fins i tot, han d'aconsellar però no decidir. El pilot només pot decidir si vol conduir fins on li han dit i l'enginyer si vol fer el pont allà on li han encarregat. Això sí, els tècnics, en tant que tècnics, tenen tot el dret del món, i només aquest, de decidir si estan disposats a executar allò que se'ls ha encarregat i l'obligació d'informar. A partir d'aquí, les decisions tècniques que haurien de prendre no són autèntiques decisions, són això, decisions tècniques, condicionades ja a una decisió prèvia, és a dir que es prenen un cop decidit el destí o el punt per on el poble vol creuar el riu, si és que el vol creuar. I aquestes, les autèntiques decisions, les ha de prendre el Poble, encara que, ja sabem que prendre decisions costa molt i la temptació de deixar que algú altre ho faci per nosaltres és molt gran.
El problema, l’autèntic problema, és que ni ells ni, sobretot, nosaltres encara no ho hem entès tot això.
Publicat a http://blogs.fetasantfeliu.cat/pere-ruiz/blog/171/lautentic-problema
El problema no és l’atur, ho és que hi hagi gent que no tingui accés a uns recursos que són de tots. Que el petroli s’acabi no és el problema, ho és que encara avui no ens haguem convençut que no hauríem d’anar amb el cotxe enganxat al cul. El problema no és que no hi hagi vivendes per tothom, el problema és que facin fora la gent de casa seva, mentre els bancs no saben que fer amb tots els habitatges buits que tenen. El problema no és que no hi hagi diners, ho és una distribució tan desigual de la riquesa, que fa que sembli que no hi ha diners quan a alguns els surten per les orelles.
Que el problema que tenim és tècnic ens diuen; que ha de ser solucionat per tècnics. És fals. Decidir qui ha de pagar els plats trencats no és mai un problema tècnic. És un problema principalment de dignitat, de respecte i, sobre tot, de justícia. I la dignitat, el respecte i la justícia són al terreny de l’ètica i, en darrer terme, al de la Política. Però Política amb majúscula, i no en el sentit restringit que li volen donar els que criden que la humanitat ja ha arribat a l’estació final del seu periple, que ja no cal la Política i que ara només s’han d’anar fent ajustos tècnics per acabar d’afinar el que se suposa que ja és la societat quasi-perfecta. No caiguem, amb ells, en la temptació de creure que la política es redueix a la gestió, a l’optimització, a l’eficiència i en darrer terme a rendibilitat... Aquesta és la política dels experts, la dels que comparen un país amb una empresa. La dels professionals de la política... i dels seus amics i familiars. Però aquesta visió reduccionista de la política no fa desaparèixer un problema fonamental: rendibilitat per a qui? Aquí hi ha un dels punts on falla aquesta tesi: és inevitable haver de decidir, primer si el que ens ofereix el món és insuficient (i ho serà sempre mentre continuem pensant que tenim dret a desitjar sense límits) i, si ho és, què i qui ha de tenir preferència i amb quin criteri ho decidim. Aquestes són, evidentment qüestions ètiques i polítiques, no tècniques.
Tots tenim una concepció de la justícia, i això no és per què puguem dir exactament què redimonis és la justícia, si no més aviat per què sabem que determinades situacions són justes o injustes. Reflexionar sobre les nostres concepcions de la justícia, posar-les sobre la taula, escoltar les dels altres, confrontar-les i, eventualment, decidir que n’ha de prevaldre una o que hem d’arribar a situacions en les que es faci possible la convivència, és també política i de fet, s’acosta més al que és la Política, amb majúscula, que allò que fan els polítics a les cambres de les grans institucions.
Sempre és més autèntic l’original que la còpia, la presència que la representació. El Poble és la presència, La Cambra només la representació. No és que ells, els polítics, ens hagin de dir quina concepció de la justícia hem de tenir i cap a on hem d’anar, si no ben bé a l’inrevés. Nosaltres els ho hem de dir a ells i ells ens hi han de portar, els agradi o no, i si no els agrada, han de plegar. Així de senzill. El pilot, en tant que pilot, no decideix el destí, ni tan sols la ruta, igual que l’enginyer, en tant que enginyer, no decideix on es construeix un pont per creuar el riu. En això poden, i fins i tot, han d'aconsellar però no decidir. El pilot només pot decidir si vol conduir fins on li han dit i l'enginyer si vol fer el pont allà on li han encarregat. Això sí, els tècnics, en tant que tècnics, tenen tot el dret del món, i només aquest, de decidir si estan disposats a executar allò que se'ls ha encarregat i l'obligació d'informar. A partir d'aquí, les decisions tècniques que haurien de prendre no són autèntiques decisions, són això, decisions tècniques, condicionades ja a una decisió prèvia, és a dir que es prenen un cop decidit el destí o el punt per on el poble vol creuar el riu, si és que el vol creuar. I aquestes, les autèntiques decisions, les ha de prendre el Poble, encara que, ja sabem que prendre decisions costa molt i la temptació de deixar que algú altre ho faci per nosaltres és molt gran.
El problema, l’autèntic problema, és que ni ells ni, sobretot, nosaltres encara no ho hem entès tot això.
Publicat a http://blogs.fetasantfeliu.cat/pere-ruiz/blog/171/lautentic-problema
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada