Passa al contingut principal

El sou dels polítics

Un dels temes recurrents que provoca malestar entre la població és el sou dels polítics: Si es mereixen el sou que guanyen, qui ha de decidir els seus salaris, si és just que un diputat cobri aquesta o aquella quantitat, si està justificat que el president d’un Govern Autonòmic cobri més que el del Govern Central o que alguns membres de l’equip de govern d’un Ajuntament s’apugin el sou ni que sigui un euro sobre els seus immediats predecessors, especialment en uns temps que ens diuen que són de crisi i en els que s’intenta convèncer a tothom de la necessitat de fer sacrificis.

Totes les activitats humanes tenen una sèrie de béns intrínsecs, essencials, que fan que aquella activitat sigui el que és. Aquests béns han d’estar al centre de les motivacions de qualsevol que es dediqui a l’activitat que sigui i quan els motius d’algú són uns altres podem parlar de corrupció d’aquesta activitat. No entrarem a discutir quins són els béns essencials de la política, però definitivament fer guanyar més o menys diners a qui s’hi dedica no sembla que hagi de ser un d’ells.

Penso que la de polític és una de les dedicacions més importants a les que un ciutadà pot consagrar part del seu temps, el seu esforç i en general el seu talent. Precisament per això considero que no ens podem permetre el luxe de que algú tingui ni tan sols la temptació de dedicar-se a la política per raons que no siguin els béns intrínsecs de la mateixa, com per exemple: pel sou que cobrarà o per allò que en traurà. O que es plantegi fer-ho només “si no ha de perdre diners”. Algú que es vulgui dedicar a la política, a qualsevol nivell, no ha de voler treure’n res, a banda de la satisfacció personal, l’honor i el reconeixement per haver servit amb més o menys encert al seu poble (que no som de pedra i alguna cosa hem de guanyar, no crec en l’altruisme absolut). D’aquest tipus han de ser les aspiracions màximes i úniques que hauria de tenir algú que es vulgui dedicar a la política sense corrompre-la.

És evident però que les persones necessitem uns recursos materials per viure dignament, també aquells que vulguin dedicar-se a la política des de les institucions. No seria pas una bona opció que els polítics no cobressin, per que això limitaria l’entrada a les institucions només als que econòmicament s’ho poguessin permetre. Sembla obvi que els polítics amb una dedicació significativa han de tenir un sou i aquest sou ha de ser digne.

Les preguntes aleshores són ¿qui l’ha de decidir i amb quin criteri? Crec que, decideixi qui decideixi i sigui quin sigui el criteri, és important que el sou d’un polític li garanteixi un nivell de vida digne, però alhora ha de ser coherent amb la realitat social* que els ciutadans li hagin encarregat gestionar i millorar i ha d’anar lligat d’alguna manera a com gestioni i a com millori aquesta realitat.

Respecte a l’argument de que als “més vàlids” no els interessaria entrar en política si el sou no fos prou atractiu comparat amb els sous que ofereix la gestió a l’empresa privada, he de dir que, seguint el raonament d’abans, en cap cas consideraria que algú és vàlid per ocupar ni el càrrec polític més humil, si el sou fos per a ell el motiu que el fes decidir. Si el que ha cobrar és tan important per a ell, aleshores és que no és vàlid per la política. Considero que la política és tan important que em sembla un argument d’una banalitat intolerable. Ni el salari legal a rebre mentre duri el “contracte” amb els ciutadans, ni l’”alegal” que molts polítics sembla que reben després d’alguns ciutadans “agraïts”, ni l’il•legal que alguns s’asseguren per “altres mitjans” no poden ser de cap manera un factor que faci decidir algú a dedicar-se a la política.



*Nota: Es important, per fer-nos una idea de la realitat social que gestionen els nostres polítics, no oblidar unes xifres concretes: 1. El Salari Mínim Interprofessional, el que se suposa que és la mínima retribució que pot rebre per llei una persona per un treball a jornada completa i que li hauria de permetre viure dignament, és a Espanya de 641,40 €/mes per al 2011. 2. El salari promig, que segons les darreres dades espanyoles del 2009 és de 1858 €bruts/mes pel conjunt d’Espanya i 1982 €/mes per Catalunya i 3. El salari més freqüent, el que cobra el major nombre de persones, que segons el propi Govern és a Espanya de 15500 €/any, que vindrien a ser uns 1000 €/mes, després dels impostos que serveixen, entre altres coses, per pagar els sous dels polítics.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'autèntic problema

El problema, l’autèntic problema és no saber quin és el problema. El problema no és l’atur, ho és que hi hagi gent que no tingui accés a uns recursos que són de tots. Que el petroli s’acabi no és el problema, ho és que encara avui no ens haguem convençut que no hauríem d’anar amb el cotxe enganxat al cul. El problema no és que no hi hagi vivendes per tothom, el problema és que facin fora la gent de casa seva, mentre els bancs no saben que fer amb tots els habitatges buits que tenen. El problema no és que no hi hagi diners, ho és una distribució tan desigual de la riquesa, que fa que sembli que no hi ha diners quan a alguns els surten per les orelles. Que el problema que tenim és tècnic ens diuen; que ha de ser solucionat per tècnics. És fals. Decidir qui ha de pagar els plats trencats no és mai un problema tècnic. És un problema principalment de dignitat, de respecte i, sobre tot, de justícia. I la dignitat, el respecte i la justícia són al terreny de l’ètica i, en ...

La majoria dels que manen són poc evolucionats, more geometrico demonstrata

1. Els animals tenen instints. 2. L’ésser humà és un animal. 3. L’ésser humà te instints. 4. La voluntat de manar és un instint. 5. Segons la Teoria Evolutiva, les característiques dels animals responen a una adaptació al medi en la seva lluita per la supervivència. 6. Cultura i intel•ligència han ajudat l’home en la seva lluita per la supervivència. 7. La cultura i la intel•ligència són característiques evolutives. 8. Prenem les nostres decisions i ajustem la nostra conducta en funció als nostres fins i als mitjans que creiem que són més adequats per assolir-los. 9. La intel•ligència es pot descriure en termes de capacitat per reflexionar sobre els nostres fins i per trobar i aplicar els mitjans més adients per assolir-los. 10. Els nostres fins tenen a veure amb aconseguir la felicitat i el benestar i evitar la infelicitat i el malestar. 11. Felicitat i benestar per una banda i supervivència per l’altre, en el cas de l’ésser humà, són dues cares d’una mateixa moneda. 1...

Pseudociències

INTRODUCCIÓ Abans que res s’ha d’aclarir que aquesta entrada no tracta sobre l’ètica dubtosa de les multinacionals farmacèutiques, un debat que seria molt interessant però sense dubte molt més complicat. El tema doncs són les pseudociències i en què es diferencien del que anomenem ciència, concretament des del punt de vista ontològic (el que és, el que hi ha al món, independentment de nosaltres, de qualsevol subjecte i de qualsevol consciència) i epistemològic (el que nosaltres coneixem del món, com ho coneixem i com ho justifiquem). No es pretén aquí debatre sobre la ciència des del punt de vista ètic (el que considerem, i per què ho considerem, que està moralment bé o malament), ni el político-social, l’ideològic, ni del mal ús que les multinacionals puguin fer de la ciència. Veurem què són el que anomenem pseudociències, perquè no funcionen, o millor dit, per què el més raonable és creure que no funcionen i per què sembla que funcionin, és a dir, per què tanta gent se sent atreta i...