Subs

Subscribe to our mailing list

* indicates required

dilluns, 4 d’abril de 2011

PENSAMENT CRÍTIC, CRISI I DECREIXEMENT.



El decreixement constitueix un conjunt de reflexions i arguments que es presenta com un enfocament del pensament, profundament crític amb els dogmes que regeixen el pensament polític, social i econòmic actual el qual dóna suport a un sistema econòmic que clarament es troba en crisi. Simplificant es pot dir que el que el decreixement proposa és una mena de gir copernicà. El centre del sistema actual està ocupat sense cap mena de dubte per la idea productivista del creixement econòmic infinit. Tot gira al voltant d’aquest concepte. El raonament emprat per que això sigui així és el següent: “per la prosperitat de la humanitat cal que l’economia funcioni correctament i que la economia funcioni correctament equival a que es mantingui indefinidament el creixement econòmic”. Aquest raonament fins i tot acaba escurçant-se i quedant-se en un simple “cal que es mantingui indefinidament el creixement econòmic”, deixant de banda primer la pròpia economia, amb tota la seva complexitat, i oblidant-nos definitivament de la prosperitat de la humanitat, per atorgar al creixement la categoria de fi en si mateix, el creixement pel creixement. El creixement econòmic és pres així com una mena de necessitat natural, una llei divina que ens obliga a actuar segons un determinat paradigma, encarnat en la seva mesura predilecta, el Producte Interior Brut (PIB).
La clau d’aquest tipus de pensament deriva de la fe moderna en la tècnica, la qual s’ha dotat amb una autonomia que li ha permès situar com a valor suprem i indiscutible del món el seu propi valor central, l’eficiència. L’eficiència és un valor innegable, però s’ha de veure sempre com a relatiu a uns fins, en ser elevada a valor suprem s’imposa sobre la resta de valors humans, amb conseqüències, en algunes ocasions, absolutament aberrants. La pretensió central del decreixement no és altra que la de despullar el creixement econòmic infinit dels seus privilegis ideològics. Com insisteix Serge Latouche [1], no s’ha de confondre el decreixement amb un creixement negatiu, no es tracta de comportar-se de manera diferent en front d’un creixement econòmic que es manté al centre, si no de treure’l del centre. El terme “decreixement” respon a una voluntat d’emprar una mena d’eslògan provocador per cridar l’atenció. El que el decreixement proposa és més aviat un a-creixement, en el mateix sentit d’un a-teisme, concepte molt pertinent en aquest cas, donat l’estatus teista que ocupa el creixement econòmic en els nostres dies. No es tracta doncs de canviar un déu per un altre, si no, essencialment, de derrocar el déu que ha ocupat el centre de l’univers social en els darrers anys, oblidar-nos d’ell, i això vol dir que totes les nostres accions, les nostres decisions polítiques, econòmiques, empresarials, socials, deixin d’estar fonamentalment dirigides a la protecció, l’exaltació, la lloança de “Nostre Senyor” el creixement econòmic i de la seva mesura a la terra, el PIB, i de posar en dubte les “veritats”, els mites en els que es fonamenten els “evangelis” socioeconòmics actuals, els sermons dels representants del déu a la Terra i les “Ensenyances” de les Escoles (de negocis).
Per què la crítica? Doncs per diverses raons, entre les que hi ha qüestions de fet, qüestions ètiques i qüestions filosòfiques. Veiem algunes d’aquestes raons, encara que no totes:
La primera és per imperatiu natural. Tal com ja va posar de manifest l’economista Nicholas Georgescu-Roegen[2], pare de la bioeconomia, és impossible un creixement infinit en un sistema finit. Punt final. Aquesta afirmació tan contundent que sembla un judici analític o gairebé tautològic, es basa en realitat en una impossibilitat física, la segona llei de la termodinàmica, segons la qual les transformacions de l’energia en les seves diferents formes (calor, moviment, etc.) no són totalment reversibles, degut al fenomen de l’entropia. El cas és que el nostre planeta té una extensió i uns recursos finits, i és una pretensió materialment inviable mantenir un creixement infinit, al menys un determinat tipus de creixement, el creixement productivista en el que es basa l’economia del capitalisme. A partir d’aquí cal buscar alternatives.
Una segona raó és que aquest creixement no comporta més prosperitat pel conjunt de la humanitat. És un fet empíric que el nombre de persones que no tenen les seves necessitats bàsiques cobertes és cada cop més gran, que cada cop dediquem més temps a activitats relacionades directament o indirecta amb el treball i ens sentim menys satisfets amb la nostra vida, coses que no anirien precisament a favor del que entenem per “prosperitat de la humanitat”. És a dir, que el raonament de partida que es basa en la premissa que “el creixement econòmic comporta prosperitat per la humanitat” és com a mínim qüestionable, amb les dades a la ma.
La tercera raó és la constatació del malestar amb el que habitem el planeta (la minoria de privilegiats que tenim les necessitats bàsiques de subsistència cobertes), un malestar que irònicament han batejat com “l’estat del benestar”. Es tracta aquest d’un malestar fonamental per la lògica del creixement. És un malestar (mal-estar) que es manifesta en el moviment continu en el que ens veiem obligats a instal·lar-nos, a la recerca d’un horitzó de ben-estar, en el que suposadament estem, però en el que definitivament no ens trobem i en el que mai ens podem reconèixer del tot, i així ha de ser per que el sistema segueixi funcionant. El malestar és interessant precisament per això, per que provoca moviment, si estiguéssim realment bé, per què ens hauríem de moure? Que tothom es mogui sense descans resulta d’allò més rendible per a aquells que viuen del moviment dels altres. L’autèntic motor del món capitalista actual és el malestar. Malestar social, malestar laboral, malestar polític, malestar sexual, malestar tribal. Malestar en general. Ens diuen que vivim en l’estat del benestar, però això no és altra cosa que la clàssica pastanaga inabastable amb la que es fa caminar als ases. El benestar està aquí diuen, disponible per tothom. Però hi ha condicions, només el podem gaudir si som dignes d’ell, si ens el guanyem. Hem de ser capaços de suportar el nostre malestar per mantenir el creixement econòmic. Sense creixement econòmic no hi ha estat del benestar, i si no hi ha estat del benestar no es pot estar-bé. Un peix que es mossega la cua.
L’aparell teòric del decreixement s’assenta doncs en l’obertura d’escletxes crítiques en la realitat compacta d’un sistema que condemna els fins, oferint-los com a sacrifici ritual a uns mitjans, essencialment tècnics, que han esdevingut tòtems d’una fe que es pot qualificar sense embuts de religiosa.
I com a bona religió, l’església del Creixement Econòmic Infinit té els seus dogmes de fe complementaris, carregats evidentment d’arguments fal·laços. Aquests arguments, que podem qualificar sense equivocar-nos de mites, serveixen, com tots els mites, per transmetre una determinada visió de com és el món i, mitjançant la invasió, la colonització de l’imaginari col·lectiu, estructurar el pensament d’una determinada manera, en funció d’uns interessos. Els bons mites són generalment percebuts com a veritats eternes i universals, per que per això han estat concebuts, però el cert es que normalment es pot situar el seu naixement en algun moment de la història. Els mites propis del sistema econòmic capitalista s’han forjat al llarg d’uns quants segles, però tenen la seva gènesi en un període històric que podem situar a cavall entre els segles XVIII i XIX, durant el naixement de la modernitat i en el context de la Revolució Industrial. Veiem alguns dels mites propis de l’església del Creixement Econòmic Infinit, que no els únics, sobre els quals ens il·lustra de manera brillant l’economista José Manuel Naredo[3].

El mite del progrés: El progrés és bo per ell mateix i és, a més, inherent a la naturalesa humana. Es vincula el creixement econòmic a una idea de progrés, que és evidentment bona i que forma part del mode de ser de l’ésser humà. Plantejem-nos per començar què és “progrés”, i com l’hem d’entendre en el context d’aquest dogma. El concepte de progrés inclou, per definició, la idea de finalitat. És doncs un concepte teleològic. Progressar és avançar cap a un objectiu. Això òbviament comporta un problema ètic de sortida: Quin objectiu? Qui el decideix? Amb quin criteri? L’elecció dels mitjans per assolir aquest objectiu són un tema a part, que també tenen implicacions ètiques, però que tenen una forta component tècnica. Doncs bé, el que sembla actualment és que no sabem cap a on anem, no estem perduts, sabem on som, tenim fantàstics mitjans tècnics per saber-ho, però estem desorientats, no sabem on anem. Ens hem preocupat molt de desenvolupar els mitjans i no tant de pensar els fins. Amb l’imaginari colonitzat per una racionalitat tècnica ens hem convençut que l’important són els mitjans, concretament els mitjans tècnics, i ens hem oblidat de reflexionar sobre els fins, objecte d’un altre tipus de racionalitat. La tècnica, i tota la seva lògica, ha esdevingut, en aquest context, el camí únic de salvació. Confiem que la tècnica, i només la tècnica, solucionarà absolutament tots els nostres problemes. Formen part d’aquests mitjans tècnics els de l’economia.
Com a metàfora podem dir que hem construït un cotxe que és capaç d’assolir una velocitat de vertigen, però no sabem on hem d’anar, i si no fem un cop de volant xocarem frontalment amb els límits físics del planeta. No ens hem parat a pensar-ho, ni tan sols ens hem parat a pensar si ens calia tanta velocitat. Així doncs hem de ser crítics d’entrada amb qualsevol idea de progrés en la que no haguem triat l’objectiu i del qual no en siguem conscients, i fins i tot ens hem de plantejar la idea mateixa de progrés, almenys del progrés del discurs actual.

El mite de la producció: Un dels mites de l’enfocament predominant és la consideració del procés econòmic com un procés de producció de riquesa. Sobre aquesta interpretació es poden fer diverses apreciacions. D’entrada quan es parla de producció en aquests termes es dóna a entendre que estem parlant de creació de quelcom que no existia, un valor, en aquest cas la riquesa, expressada en termes monetaris, evitant sempre esmentar les operacions de mera adquisició de riqueses preexistents. Així, l’extracció de petroli d’un jaciment és considerada, segons aquesta lògica, com una operació de producció de riquesa i no de mera adquisició d’una riquesa que ja hi era i que havia trigat milions d’anys en produir-se, per posar només un exemple. A més, la interpretació del procés econòmic com a procés de producció de riquesa ressalta únicament la dimensió creadora de valor, eludint la comptabilització dels costos en qüestió de deteriorament de l’entorn físic i social, falsejant d’aquesta manera el balanç real del procés econòmic en qüestió. D’aquesta manera, sobre aquesta interpretació del procés econòmic com a producció de riquesa, ressaltant només les parts positives del procés i ocultant sota l’estora les negatives, sobre aquesta raó productivista, se sustenta la mitologia del creixement econòmic. Aquest es presenta així com a indubtablement desitjable, com a fi en si mateix, fins al punt de fer que els invents tecnològics que suposadament havien de servir per alliberar a les persones de la penositat de determinades feines i per reduir progressivament el temps dedicat a treballar, augmentant així el temps lliure, en realitat hagin servit bàsicament per augmentar desaforadament la producció, mentre dediquem més temps al treball (es manté o s’augmenta la jornada laboral o s’endarrereix l’edat de jubilació).

El mite del desenvolupament. El terme “desenvolupament” es comença a emprar en biologia entre els segles XVIII i XIX, per referir-se a l’evolució a millor que acompanya el creixement d’animals i plantes fins que assoleixen la seva plena potencialitat. En el llenguatge ordinari el desenvolupament descriu un procés a través del qual s’alliberen les potencialitats d’un objecte o organisme, fins que assoleix la seva forma natural, completa. Ja al segle XVIII es comença presentar el desenvolupament històric com una continuació del desenvolupament natural i finalment, al S.XIX es completa la transferència conceptual de la biologia a l’àmbit social, transformant així la història en un programa amb un destí inevitable i necessari. La societat industrial va passar a ser el destí final, l’objectiu natural de l’evolució social i de les potencialitats de l’home, el fruit de la seva evolució lògica. La culminació d’aquest procés d’invasió de l’esfera social per part de la lògica del desenvolupament es va donar després de la Segona Guerra Mundial, durant la Guerra Freda. El president Harry S. Truman va presentar en el seu discurs d’investidura, al 1949, un nou “programa internacional de desenvolupament”, en el que mitjançant l’adjectivació del terme “desenvolupament” i el seu oposat,  va possibilitar la classificació de tots els països com a “desenvolupats” i “subdesenvolupats”. Com molt bé indica Esteva en l’entrada “desarrollo” del Diccionario del desarrollo. Una guia del conocimiento del poder, “...per que algú pugui concebre la possibilitat d’escapar d’una condició determinada, es necessari primer que senti que ha caigut en aquesta condició. Per als que formen part actualment de les dues terceres parts de la població del món, pensar en el desenvolupament –en qualsevol classe de desenvolupament- es requereix primer percebre’s com a subdesenvolupats, amb tota la càrrega de connotacions que això comporta.”[4] D’aquesta manera doncs es condemna a dos terços de la població mundial a la condició de subdesenvolupats i a la consegüent obligació d’associar les pròpies actituds i objectius al desenvolupament. Un desenvolupament que reclama una administració jeràrquica de dalt cap a baix i que destrueix la confiança en un mateix i en la pròpia cultura i fins i tot aconsegueix que la participació pública es converteixi en un trampa manipulada per implicar a la gent en la lluita per aconseguir el que volen els poderosos. D’aquesta manera es produí l’efectiva occidentalització de la història.
Aquesta nova forma d’ús del terme “desenvolupament”, es va veure encara més encotillada conforme s’anava identificant, com no, amb el creixement econòmic. Així, el desenvolupament va passar a ser simplement el creixement de la renda per càpita (en promig, és clar) a les àrees subdesenvolupades.

El mite del treball. El treball se’ns presenta avui dia com a categoria antropològica homogènia, com a quelcom inherent a la naturalesa humana. Ans al contrari, es tracta d’una categoria clarament històrica, com indica Naredo[5]. Existeix abundant material provinent de l’antropologia que dóna suport a aquestes afirmacions. En les societats “primitives” (del passat o actuals) no hi ha, com en societat tecnològica d’avui una estructuració entorn al treball. De fet el llenguatge ni tan sols comptava amb un terme per designar una noció, la de treball, que no tenia ni el suport conceptual ni la incidència social que té avui dia. No hi havia en aquestes societats una distinció clara entre activitats, i en tot cas les activitats directament relacionades amb l’aprovisionament i la subsistència requerien una ocupació en temps molt inferior a la jornada laboral actual. Segons Sahlins[6], les societats “primitives” podien ser considerades, més que l’actual, com a societats d’abundància, ja que els mitjans tècnics de que disposaven els permetien cobrir amb escreix els seus fins, més del que passa en les societats tecnològiques actuals. Això es deu bàsicament a que en aquelles societats no hi havia un afany d’acumulació de riqueses o excedents, com passa a l’actual. Donat que la riquesa ja es trobava acumulada a la naturalesa, no tenia sentit acumular-la ni traginar-la. La vida aleshores podia ser dura, però en general satisfactòria, en contrast amb la vida més fàcil però insatisfactòria que vivim avui. Les primeres acumulacions de riquesa es van començar a observar en forma de trofeus, especialment esclaus, que simbolitzaven el prestigi social dels caps. D’aquesta manera comença el menyspreu de classe per les tasques quotidianes que podríem anomenar d’intendència les quals restaven a càrrec d’esclaus i dones. L’aparició de les societats amb Estat va acabar de refermar aquest repartiment selectiu de certes activitats.
La Grècia clàssica, bressol de la nostra cultura, com ens agrada dir, ens ofereix un altre exemple de societat en la que el treball no es constitueix en un eix estructurador. No hi havia tampoc un terme per referir-se a una noció de treball com la nostra. Hi havia més aviat una visió atomitzada de les activitats, que tenien valoracions socials diferents en funció de la dependència de qui les practicava, i no tant en funció de l’esforç que exigien o el seu caràcter manual. Eren activitats lliures les que es realitzaven pel pur plaer de practicar-les i era considerat indigne de persones lliures desenvolupar les seves capacitats per obtenir guanys, encara que algunes d’elles es consideressin útils per la societat. A Roma continua aquest menyspreu per les tasques relacionades amb la subsistència i l’aprovisionament, associat també al caràcter dependent que acostumava a anar lligat a aquestes activitats i a qui les practicaven, essencialment dones i esclaus.
És pertinent fer aquí un incís sobre la nostra concepció del terme “esclau”, en comparació amb la noció antiga. L’”esclavitud” actual engloba de forma homogènia tota una sèrie de condicions de servitud a les que corresponia, en les societats esclavistes, una amplia terminologia que no te un equivalent en les llengües actuals. Avui associem l’esclavitud a una dependència que anteposem a la dependència pròpia del treball assalariat, la qual no deixa de ser dependència. Això és interessant per que es dóna la paradoxa que, per exemple a l’antiga Grècia, els ciutadans lliures podien evitar les tasques servils amb un promig de tres “esclaus” per càpita, mentre que en la nostra societat tecnològica, i no considerada “esclavista”, utilitzem l’energia equivalent a quaranta “esclaus mecànics” per càpita i a més ens sentim cada cop més obligats a fer un treball dependent, com si necessitéssim esclavitzar-nos cada cop més per comprar els serveis de més esclaus o acumular la riquesa necessària per fer-ho.
El cristianisme també va menysprear inicialment aquelles tasques no homogènies, però que s’associen al que avui entenem per “treball”, no en va es tractava més d’un càstig bíblic que d’un objectiu desitjable. Si afegim el rebuig pels bens terrenals, que en els primers temps era potser més central en la fe cristiana del que ho és avui, s’entén que la postura més lògica del primer cristianisme vers les activitats que nosaltres englobem sota el paraigües del terme treball sigui de menyspreu. Paral·lelament al predomini creixent del capitalisme, el cristianisme va proposar una creixent veneració del treball, especialment a les societats més dominades pel protestantisme i el calvinisme. Així, a partir del segle XVI el treball ja era considerat com un valor suprem, un valor abstracte però mesurable en unitats de temps. La identificació de treball amb activitat, i concretament amb activitat remunerada, es va acompanyar d’una degradació del concepte d’oci a un estatus de temps estèril, amb un caràcter merament passiu i parasitari, canviant l’antic significat de la paraula, que es referia també a un oci actiu i creador, que associava l’actitud contemplativa amb l’activitat del pensament en totes les seves manifestacions, una activitat que el treball penós acostumava a frenar. Curiosament, l’oci o el temps lliure, dins la lògica de la raó productivista, esdevé a més l’àmbit en el que han s’han d’encabir tota una sèrie de tasques fatigants que Ivan Illich anomena “treball ombra” (shadow work) (transport per anar a treballar, comprar, fer gestions administratives, etc.), però que no són pròpiament treball, al costat d’aquelles activitats relacionades amb una actitud contemplativa, activa i creadora, per la que, inevitablement resta molt menys espai. Donat que la frontera que separa el que es considera treball i el que es considera oci és l’obtenció o no d’una retribució, normalment en termes monetaris, a canvi d’executar l’activitat, es va anar produint un desplaçament del que es considerava un dels centres sobre el que pivotava la raó productivista del treball, de la producció de riquesa a la mera adquisició de valor monetari, situació de la que no ens falten exemples en els nostres dies.
No va ser fins el segle XVIII que el treball es va consolidar definitivament com una categoria homogènia, dins de la idea de sistema econòmic, nascuda en el context modern, junt a l’economia com a branca del coneixement. Treball i producció passaven a ser nocions complementàries que s’identificaven amb la prosperitat, el progrés i la felicitat, tancant així el cercle constitutiu del que podem anomenar una raó productivista, que en resum es pot dir que va prosperar, segons Naredo, a través de les següents fases: En primer lloc va caldre estendre entre la població un afany continu i indefinit d’acumular riqueses, al mateix temps que s’aixecava la desaprovació moral que hi havia sobre aquest afany i es donava una modificació de la noció de riquesa cap a una visió unificada i monetària de la mateixa que fes possible aquesta acumulació. Després d’això només era necessari que les persones es creguessin capaces de produir riqueses, per la qual cosa es va postular que el treball era l’instrument bàsic per aquesta producció de riqueses.
El mite actual del treball ens porta a situacions curioses. Per una banda el treball és considerat actualment com una benedicció, és el que fa a un membre de la comunitat digne de ser-ho. Es diu i es repeteix incansablement, com si es tractés d’un mantra: “el treball ens fa dignes”. Tothom sembla tenir molt clara aquesta màxima, ho diuen els gurús i es diu al carrer. Ho diuen els encapçalaments dels mitjans de comunicació i els dels camps de concentració. Tenir feina fins i tot s’equipara en importància a tenir salut. Tothom desitja poder treballar, i no poder-ho fer és considerat una desgràcia. És per això que és incomprensible que tantes persones comprin loteria amb l’esperança de “deixar de treballar”. També és incomprensible que alguns membres de la comunitat, tenint la possibilitat de ser uns campions de la dignitat, treballant com animals, no ho facin, només per que no els cal. O que alguns es dediquin simplement a extreure rendiment del seu capital i ho anomenin “treballar” o “fer que treballin els seus diners”, com els agrada dir.
Així doncs progrés, producció, desenvolupament, treball i en definitiva creixement econòmic infinit, formen part de la mitologia pròpia d’un sistema econòmic que s’erigeix com a culminació de l’evolució social, gairebé un fruit de les lleis de la naturalesa. Es tracta però d’una mitologia que te, com hem vist, una gènesi històrica i per tant no ha de ser considerada com a eterna, universal i indubtable. Hem de ser crítics enfront d’aquestes creences disfressades de veritats, però que, com hem vist han de ser preses més aviat com a mites.
Si del que es tracta és de travessar una nit que estén sobre nosaltres el seu fosc mantell narcotitzant, és necessari obrir escletxes, personals i col·lectives. En aquest sentit el decreixement ofereix una possibilitat de desactivació de la llum fosca, homogeneïtzant i monocolor, de la mitologia associada al creixement econòmic infinit. El decreixement pretén obrir escletxes que perforin la realitat amb tot un espectre de diferents llums que ens ajudin en la nostra travessa i en aquest sentit no es vol quedar en la denúncia, ni en la formulació teòrica de les seves tesis, dos passos necessaris, però no suficients, si no que considera imprescindible la praxis i ofereix per tant propostes concretes, individuals i col·lectives, de consum i polítiques, per abordar els greus problemes esmentats al principi d’aquest treball.
Les propostes concretes del decreixement passen per la inclusió dels costos reals (ecològics, socials, humans, etc.) de les operacions econòmiques en el càlcul de la rendibilitat de les mateixes i no només dels beneficis directament mesurables monetàriament, un replantejament de les activitats de producció i adquisició de “riqueses” materials per adonar-nos que és necessària i fins i tot desitjable una disminució de les mateixes i una aposta decidida per l’augment de la riquesa real, creada per activitats com les relacions humanes, els amics, la família, l’art, la cultura, la reflexió, la contemplació, etc. activitats molt més satisfactòries humanament, que Ivan Illich anomena en general “convivencials”, i que en canvi no topen contra els inevitables límits físics del planeta. Es tracta, com diu el que es podria considerar un dels eslògans més coneguts del decreixement, de “viure millor amb menys” (ara vivim pitjor amb més). Si ens parem a pensar què és en realitat viure millor i de quines coses, de les que ara tenim, en necessitaríem menys per aconseguir-ho, veurem que no es tracta de quelcom tan difícil d’acceptar. Això sí, ens hem de parar a pensar, i aquí comencen els problemes en una realitat com la que vivim, en el parar-nos i en el pensar. Que tot això ho fem volgudament o de forma obligada en el moment en que ens veiem immersos en la barbàrie, només depèn de nosaltres. Parlar dels detalls d’aquestes propostes no és l’objecte però del present treball.


[1] Latouche S., Petit tractat del decreixement serè., Col·lecció Gaia/Pensament global, territori i medi ambient. Institut del Territori, Tres i Quatre, S.L., València, 2009
[2] Georgescu-Roegen, N., The Entropy Law and the Economic Process. Harvard University Press: Cambridge, Massachusetts, 1971
[3] Naredo, J.M., Raices económicas del deterioro ecológico y social. Más allá de los dogmas., Siglo XXI, Madrid, 2006.
[4] Esteva, G. Entrada “Desarrollo” a Sachs, W., (editor), Diccionario del desarrollo. Una guía del conocimiento como poder, PRATEC, Perú, 1996. (primera edició en anglès al 1992). Accessible a “Diccionario del desarrollo” http://www.ivanillich.org.mx/Lidicc4.htm
[5] Op. Cit. Naredo, 2006.
[6] Sahlins, M., Economia de la Edad de Piedra., Akal, 1987

2 comentaris:

  1. Hace tiempo que pienso en hacerme un huerto, pero no sé cómo plantar una tomatera. Es curioso que sepa resolver ecuaciones diferenciales pero no cómo hacer crecer un tomate. Alguien consideró que eso no sería necesario en mi formación como persona, pero no importa: ya me espabilaré para aprender por mi cuenta. Creo que en los tiempos que corren vamos a tener que sacar al superviviente autodidacta que todos llevamos dentro. De hecho, y teniendo en cuenta lo poco que sé del tema, me atrevería a decir que los tomates crecen prácticamente solos, con una mínima intervención humana, o al menos eso pude ver una vez en un bajante atascado en el codo por una tomatera cherry.

    Magníficas reflexiones. Un texto que hubiera sido conveniente que muchos leyeran aunque, sin ánimo de catastrofimo, creo que ya es demasiado tarde.

    Respecto al trabajo, no te preocupes, que ya se está encargando nuestra clase política de acabar con él.

    Un abrazo y felicidades por esta entrada.

    ResponElimina
  2. Gracias por el comentario Jose. La verdad es que sí, muchas cosas pasan solas, no es tan difícil. Como reza una frase de la película "Shakespeare in love": "No se cómo, pero misteriosamente todo acaba siempre bien", el problema es que nos empeñemos en ponernos las cosas difíciles...o incluso nos esforzamos en que acaben mal.

    Respecto al tema del trabajo, es muy curioso, pero cada vez me molesta más la mania de casi todo el mundo de estar tan preocupado por lo que llaman "el paro". No se ellos, pero para mi un horizonte del 100% de paro me resulta de lo más halagüeño...¿Dejarian de crecer los tomates?

    Un abrazo.

    ResponElimina