Subs

Subscribe to our mailing list

* indicates required

dijous, 27 d’octubre de 2011

“Indignats”: Què està passant?

Tal com jo ho veig, la majoria de crítiques que reben els anomenats “indignats”, són una mostra de que molta gent no ha entès massa bé què està passant, incapaços de sortir dels esquemes d’un sistema que s’ha mostrat incompetent per assolir els objectius del que hauria de ser una societat feliç. Deixant de banda arguments que s’autodeslegitimen, com els que acusen els “indignats” d’abraçar una tendència política determinada i no “representar” la societat, el principal eix d’argumentació mínimament seriòs contra la protesta, des de posicions que fins i tot es consideren properes a l’esperit general del moviment, és el que critica que encara no hagin sortit “propostes concretes”. Aquest argument peca de no haver entès l’autèntica essència del moviment. La força de l’anonimat, la potència d’una multitud que es nega a ser identificada i la indefinició formen part precisament del que fa aquest moviment diferent d’altres mobilitzacions recents (no a la guerra, vivenda digna, no a Bolonya, etc), que tot i estar dotades en certa manera d’algun d’aquest elements, estaven clarament acotades en el temps, en l’espai, i sobre tot en els objectius i els lemes, i si bé això les feia ben concretes, al mateix temps les feia molt vulnerables.

El moviment de protesta indignat que ara es concentra a les places de moltes ciutats no pot donar solucions concretes a problemes concrets que pateix la nostra societat, per que considera que aquests problemes concrets deriven directament d’un problema estructural i que per tant no n’hi ha prou amb “propostes concretes”. Les propostes concretes ja hi són, tots les coneixem, el que indigna és que si no s’apliquen és per que en el centre de l’interès dels que haurien d’aplicar-les no està el demos (el poble, el barri) si no els oligos (els pocs) que ostenten el ploutos (la riquesa).
L’autèntic pivot sobre el que gira aquest moviment és doncs la indignació de moltes persones i el màxim nivell de concreció al que pot arribar és mirar d’identificar i fer explícites les causes comunes d’aquesta indignació que sembla estructurar-se entorn a tres pols:

1. Una “democràcia” representativa que no és representativa. Degut al sistema electoral no és ja que la majoria governi a la minoria, si no que la minoria més gran governa i imposa els seus criteris a la resta de minories, que de fet són la majoria de persones, una resta de minories que, de facto, tenen la seva entrada vetada. És a dir que la gran majoria de ciutadans, els que no pertanyen a la minoria que mana, estan indignats per que no poden sentir-se representats.

2. Una “democràcia” parlamentària que no és parlamentària, en la que el parlament no funciona com un lloc on es va a parlar, en el sentit fort del terme, si no com un mercat de negociació entre els interessos dels partits i dels seus aparells. Un parlament en el que hi ha un grau d’absentisme inacceptable i en el que tots els partits aspiren a una majoria absoluta que faci innecessària la funció democràtica del parlament, o, en el cas de no aconseguir-la, a pactes “estables” entre partits que igualment facin innecessària la funció del parlament en ares d’una “governabilitat” que passa per sobre del debat i el diàleg, mostrant així la poca convicció democràtica dels partits. Un sistema en el que no hi ha una autèntica separació de poders i en el que el poder executiu s’erigeix en poder legislatiu i el legislatiu en judicial, el qual acaba influint sobre l’executiu, tancant així un cercle viciós encaminat a difuminar les responsabilitats de decisions que de tota manera no es prenen democràticament.

3. Una “monarquia parlamentària”, en la que l’autèntic “monarca” és el poder econòmic. Els motius d’indignació assenyalats vénen a convergir en un punt que penso que és la clau de volta del problema: Les grans decisions són preses en realitat per qui té el poder econòmic, i en tot cas per defensar els seus propis interessos, amb un grau de corrupció a tots els nivells de la política que ratlla l’esperpent. És a dir, el poble està indignat per qui pren les decisions.

Aquests tres pols, a més, estan interconnectats, formant una estructura complexa que es retroalimenta i s’autoprotegeix, de manera que és pràcticament impossible mossegar-la. Els mitjans de comunicació o inclús el sistema educatiu ens fan veure una realitat socio-política categoritzada d’una determinada manera i així s’entén que siguem incapaços d’entendre un moviment sense un líder, sense unes propostes concretes, sense unes demandes concretes, sense uns límits temporals, sense un lema identificable, sense una estructura jeràrquica. Per això aquest moviment de protesta ciutadana fa tanta por, per la seva indefinició que el fa difícil de controlar si no és amb violència. Una violència per altra banda injustificable, donat l’esperit manifestament pacífic de la protesta, si es vol mantenir al menys l’aparença de que vivim en un estat que se suposa de dret.

En definitiva, el moviment dels “indignats” hauria de jugar el paper de guspira que porti a la societat a veure que és necessari un canvi radical vers un sistema més democràtic, i això no implica per al moviment fer propostes concretes sobre com hauria de ser la societat, per que precisament al que aspira és a que aquestes propostes concretes, siguin les que siguin, puguin ser elaborades, aprovades i portades a terme, a diferència del que passa ara, pel conjunt de la població, en el que hauria de ser una autèntica democràcia, veritablement representativa de tots els sectors de la societat i amb un grau més alt de participació ciutadana. Per això seria un error que del moviment sortissin propostes massa concretes, que no reflectirien més que els desitjos de qui les fa, o com a molt dels que en aquell moment constitueixin l’assemblea que les aprovi. Les demandes que surtin del moviment haurien de limitar-se, i no és poca cosa, al que realment uneix a totes i a tots els ciutadans indignats: el desig d’una democràcia de veritat.

De moment s’està posant de relleu el què (democràcia amb majúscules), el qui (nosaltres, tots) i el quan (ara). Respecte al com arribar-hi, fóra injust exigir als ciutadans indignats un grau més alt de concreció i d’eficiència en uns dies que la que s’exigeix als que han fet de la política una professió en més de 30 anys. Pensar en “com acabarà això” denota novament una mirada des d’un paradigma que entén la vida com una successió discontínua de capítols aïllats, que comencen i acaben, dels quals es pot fer un balanç quantitatiu per avaluar-ne l’èxit o el fracàs. Però la vida és un continu, i així com és difícil de dir quan va començar a germinar aquest moviment, si el 15 de Maig del 2011 o el 1978 o el 1975 o el 1939, crec que no es pot dir quan acabarà, i per tant serà difícil avaluar-lo quantitativament. La gent marxarà de les places, i això marcarà per al pensament ortodox el final d’aquest capítol, però la vida continuarà, i les coses seran diferents de com haurien estat si un grup de ciutadans anònims no haguessin decidit quedar-se acampats, fins a ser multitud, a una Plaça de Madrid, o això espero.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada