Passa al contingut principal

La llista més votada

Potser una de les preguntes més formulades durant les setmanes posteriors a unes eleccions ajustades és aquella que ens qüestiona sobre si qui ha de governar necessàriament és “la llista més votada” o no. Es fan enquestes, debats i tertúlies, als mitjans i al carrer, on cadascú diu la seva. Els partits polítics i els seus simpatitzants es posicionen, normalment en funció del que els interessa segons els resultats que hagin obtingut. Els arguments normalment pivoten entorn d’una suposada dialèctica legalitat/legitimitat. És aquesta una disjuntiva vàlida en molts casos de la vida. Efectivament no sempre allò que és legal és també legítim i de vegades allò legítim va contra la llei. No crec que sigui aquest el cas de “la llista més votada”.

En primer lloc, per que la pugna entre legalitat i legitimitat (moral, s’entén) només té sentit quan qui fa la llei i qui la desafia en nom de la legitimitat són subjectes diferents. Aquesta no seria precisament la circumstància que es dóna quan qui es queda legalment fora del govern sent “la llista més votada”, forma part del mateix subjecte que té la potestat legal de modificar la llei per tal de fer-la més legítima, si és que es considera que no ho és, i no ho ha fet.

I en segon lloc, per que l’essència d’una democràcia representativa com la nostra és el fet que els membres de les institucions representen els interessos dels ciutadans que els han votat. Per això, qui acaba governant és aquell que obté el suport dels representants de més ciutadans i no qui obté més vots directament a les urnes. Si no s’està d’acord amb això deu ser per que no es creu veritablement en l’essència de la democràcia representativa i s’és partidari d’un tipus de democràcia més directa. Això no seria pas dolent, si no fos per que absolutament tots els nostres polítics es passen la vida intentant fent-nos creure que, efectivament, ens representen.

Així doncs, esgrimir en aquests casos la legitimitat contra la legalitat, o bé no té sentit o bé deslegitima la democràcia representativa en front d’una de més directa. Serà que molts estan més a prop del 15M del que es pensen?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PENSAMENT CRÍTIC, CRISI I DECREIXEMENT.

El decreixement constitueix un conjunt de reflexions i arguments que es presenta com un enfocament del pensament, profundament crític amb els dogmes que regeixen el pensament polític, social i econòmic actual el qual dóna suport a un sistema econòmic que clarament es troba en crisi . Simplificant es pot dir que el que el decreixement proposa és una mena de gir copernicà. El centre del sistema actual està ocupat sense cap mena de dubte per la idea productivista del creixement econòmic infinit . Tot gira al voltant d’aquest concepte. El raonament emprat per que això sigui així és el següent: “per la prosperitat de la humanitat cal que l’economia funcioni correctament i que la economia funcioni correctament equival a que es mantingui indefinidament el creixement econòmic”. Aquest raonament fins i tot acaba escurçant-se i quedant-se en un simple “cal que es mantingui indefinidament el creixement econòmic”, deixant de banda primer la pròpia economia, amb tota la seva complexitat, i oblid

Cuando el empleo es inmoral.

" Obra de tal modo que uses la humanidad, tanto en tu persona como en la persona de cualquier otro, siempre como un fin al mismo tiempo y nunca solamente como un medio ". Esta es la formulación del fin en sí mismo del Imperativo Categórico de Kant. Está bastante claro, ¿no? según Kant (y muchos otros posteriormente) utilizar a otro (o a tí mismo) como un simple medio para obtener otros fines es inmoral. Esto no quiere decir que no se pueda utilizar a otra persona o a tí mismo como medio para otros fines, lo que es moralmente inaceptable es que se utlilice solamente como un medio, en todo caso la persona utilizada debe ser considerada, además de un medio, un fin en sí mismo. Cuando el empleado es empleado para obtener otro fin, como un eslabón más de la cadena productiva, y en ningún momento es considerado un fin en sí mismo por el empleador podemos decir que el actuar de éste es inmoral. Si se puede sustituir al empleado por una máquina que pueda hacer lo mismo (excepto vi

Pseudociències

INTRODUCCIÓ Abans que res s’ha d’aclarir que aquesta entrada no tracta sobre l’ètica dubtosa de les multinacionals farmacèutiques, un debat que seria molt interessant però sense dubte molt més complicat. El tema doncs són les pseudociències i en què es diferencien del que anomenem ciència, concretament des del punt de vista ontològic (el que és, el que hi ha al món, independentment de nosaltres, de qualsevol subjecte i de qualsevol consciència) i epistemològic (el que nosaltres coneixem del món, com ho coneixem i com ho justifiquem). No es pretén aquí debatre sobre la ciència des del punt de vista ètic (el que considerem, i per què ho considerem, que està moralment bé o malament), ni el político-social, l’ideològic, ni del mal ús que les multinacionals puguin fer de la ciència. Veurem què són el que anomenem pseudociències, perquè no funcionen, o millor dit, per què el més raonable és creure que no funcionen i per què sembla que funcionin, és a dir, per què tanta gent se sent atreta i