Potser una de les preguntes més formulades durant les setmanes posteriors a unes eleccions ajustades és aquella que ens qüestiona sobre si qui ha de governar necessàriament és “la llista més votada” o no. Es fan enquestes, debats i tertúlies, als mitjans i al carrer, on cadascú diu la seva. Els partits polítics i els seus simpatitzants es posicionen, normalment en funció del que els interessa segons els resultats que hagin obtingut. Els arguments normalment pivoten entorn d’una suposada dialèctica legalitat/legitimitat. És aquesta una disjuntiva vàlida en molts casos de la vida. Efectivament no sempre allò que és legal és també legítim i de vegades allò legítim va contra la llei. No crec que sigui aquest el cas de “la llista més votada”.
En primer lloc, per que la pugna entre legalitat i legitimitat (moral, s’entén) només té sentit quan qui fa la llei i qui la desafia en nom de la legitimitat són subjectes diferents. Aquesta no seria precisament la circumstància que es dóna quan qui es queda legalment fora del govern sent “la llista més votada”, forma part del mateix subjecte que té la potestat legal de modificar la llei per tal de fer-la més legítima, si és que es considera que no ho és, i no ho ha fet.
I en segon lloc, per que l’essència d’una democràcia representativa com la nostra és el fet que els membres de les institucions representen els interessos dels ciutadans que els han votat. Per això, qui acaba governant és aquell que obté el suport dels representants de més ciutadans i no qui obté més vots directament a les urnes. Si no s’està d’acord amb això deu ser per que no es creu veritablement en l’essència de la democràcia representativa i s’és partidari d’un tipus de democràcia més directa. Això no seria pas dolent, si no fos per que absolutament tots els nostres polítics es passen la vida intentant fent-nos creure que, efectivament, ens representen.
Així doncs, esgrimir en aquests casos la legitimitat contra la legalitat, o bé no té sentit o bé deslegitima la democràcia representativa en front d’una de més directa. Serà que molts estan més a prop del 15M del que es pensen?
En primer lloc, per que la pugna entre legalitat i legitimitat (moral, s’entén) només té sentit quan qui fa la llei i qui la desafia en nom de la legitimitat són subjectes diferents. Aquesta no seria precisament la circumstància que es dóna quan qui es queda legalment fora del govern sent “la llista més votada”, forma part del mateix subjecte que té la potestat legal de modificar la llei per tal de fer-la més legítima, si és que es considera que no ho és, i no ho ha fet.
I en segon lloc, per que l’essència d’una democràcia representativa com la nostra és el fet que els membres de les institucions representen els interessos dels ciutadans que els han votat. Per això, qui acaba governant és aquell que obté el suport dels representants de més ciutadans i no qui obté més vots directament a les urnes. Si no s’està d’acord amb això deu ser per que no es creu veritablement en l’essència de la democràcia representativa i s’és partidari d’un tipus de democràcia més directa. Això no seria pas dolent, si no fos per que absolutament tots els nostres polítics es passen la vida intentant fent-nos creure que, efectivament, ens representen.
Així doncs, esgrimir en aquests casos la legitimitat contra la legalitat, o bé no té sentit o bé deslegitima la democràcia representativa en front d’una de més directa. Serà que molts estan més a prop del 15M del que es pensen?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada